L’hora del conte

PalmaAvui voldria explicar-vos un conte, perquè el mes de juny ha tornat a arribar i encara hi ha massa amors sense casa.

Diuen que quan et fas gran estimes els retorns, però què vol dir tornar a casa? Hi ha amors que no en tenen, de casa. Quan pens en tot el que podria ser si no fos això que soc ara, el cor em batega com a boig i dic “sí, sí”. Però la por, quin naufragi. Per por a perdre, per por a guanyar, quantes vegades hem callat. I llavors ens confessen els records, en silenci, sense el risc ni la pressa del desig que vam deixar morir fa estona.

El pas del temps ens pren la nitidesa de cada cosa, converteix el passat en una mentida, un poc màgica, un poc perversa. Ara que els dies són suaus i res té importància, sé que vaig tenir por, aquella nit és un pes que em lliga al món quan tot és lleuger. Per ventura fer memòria és cercar entre la fosca els instants de llum que encenen el sentit de la vida. Sempre som poc o molt culpables de viure com volen els altres, fem normalades per encaixar, però les coses que ens passen endins mai no ho són, normals. El desig és el territori de l’extraordinari, una selva immensa que no t’acabes. Per això, la identitat és com una bufetada, una corda fermada a les mans.

Feia mesos que compartíem les aules. Abans d’aquella nit, ja em sabia de memòria els seus dits, els estudiava pacient cada vegada que la veia escriure o alçar la mà per prendre la paraula. Sabia que el seu esguard fins a l’hora del pati era gris, enfosquit per la son i la fam, però durant les darreres hores, tenia el món dins els ulls, amb l’esclat del sol del migdia. Llavors jo era adolescent, una estrangera que caminava per un país llunyà, amb les incerteses amarades de preguntes i les ganes de saber-ho tot. Aquella nit dèiem adeu al nostre univers, ple de llatí i d’història, ple de sintaxis i d’impossibles que no vam saber esquinçar. Passejàrem molta estona, els carrers pareixien acabats de posar. Ella tenia les mans tèbies com la mar els capvespres, la meva pell estava a les seves ordres.

Amors condemnats

A classe, un dia, havíem llegit el mite d’Orfeu i Eurídice. Quan Orfeu va descobrir el cos sense vida d’Eurídice va utilitzar la màgia de la seva lira per intentar recuperar-la. La música d’Orfeu es va escampar fins a arribar als déus, que van accedir a les seves súpliques i li van obrir les portes de l’infern. Eurídice podia tornar a casa però amb una condició: en fer el camí de retorn, Orfeu no es podia girar a mirar-la fins que no haguessin abandonat l’infern. Si ho feia, la perdria per sempre. Hi ha amors que estan condemnats a viure sense casa. Com un Orfeu rebel, que tenia prohibit mirar-la encara, feia tot un curs que Eurídice em floria a dins i aquella nit em vaig atrevir a mirar-la, vaig provar d’estimar d’una altra manera, una manera que no m’estava permesa en aquell poble petit, a jo, que havia de ser tantes altres coses.

Ara he d’anar a estendre la roba, encara sort d’aquest terrat meu, que mira la mar. La veïna no hi puja mai, al terrat. Fa dies que em passa alguna cosa per dins, i mira, no ho pareix. És que els drets, a ells els venen de sèrie i a nosaltres ens costen revoltes, i això per què? Quan mir lluny cap a la mar i pens en les meves coses, sí, quan sent les barques que s’engronsen al moll, i sí. Els bars mig oberts de matinada, plens d’amics, jo crec que sí. La meva veïna sí que és feliç, no hi ha en el món cap altra dona que tengui els costums que ella té. Des del terrat veig els carrerons plens de gent a la fresca, les plantes als balcons, i record que fa molts d’anys em va fer una besada i jo vaig pensar què té més ell o un altre, i vaig dir “sí”. I un sí darrere un altre, i ara em passa alguna cosa aquí dedins. Ell vol, sempre ha volgut moltes coses, però no són les que vull jo. No sé si li hauria de deixar una nota, per tots aquests anys. Una explicació, un parell de paraules. Per ventura li deix una flor damunt la taula de la cuina i ell, que entén tantes coses i que tot m’ho vol explicar, sabrà que he partit.

El mes de juny ens recorda que encara hi ha massa por al desig, massa violència en nom de la normalitat. Hem de trobar les maneres de partir, les complicitats que neixen a la intempèrie.