L’hora del decreixement
Un famós empresari d’aviació, que havia arribat tan alt com els seus avions, va ser entrevistat, record, per Llorenç Capellà a Brisas. L’escriptor li demanava com s’organitzaven les finances de la seva empresa. Molt senzill, li va contestar ell: tenc dos calaixos a la meva taula. A un hi fic els diners que he cobrat i a l’altre les factures que he de pagar. D’altres, en aquell estat de l’empresa, ja haurien contractat legions d’informàtics, equips de relacions públiques i ves a saber què. Ell, manejant dos calaixos, havia arribat molt més amunt del que hauria pogut imaginar.
Aquests tipus d’economies poden funcionar si els calaixos viuen en bona harmonia, fins i tot en els moments de turbulències –com els vasos comunicants. Això també ho havia entès l’empresari en qüestió, i així va poder navegar per les altures durant una bona sèrie d’anys –diuen que després es va veure en dificultats, però això els passa a tots els empresaris coratjosos. L’assumpte era tenir metàl·lic a un calaix perquè l’altre calaix pogués surar.
Bé, sembla senzill, però no ho deu ser tant com perquè els estats sàpiguen aplicar unes regles tan modestes. L’estat espanyol està endeutat fins al moll dels ossos i això, que fa inútils els treballs i els dies de la majoria de la ciutadania, sembla que no alteri la vida dels seus gestors. Aquesta mena de disfunció ha aterrat a la vida quotidiana i costa d’imaginar-ne la neutralització. Com a colònia turística, els illencs en tenim exemples cada dia: tants d’exemples que ja s’han convertit en una forma de ser.
El gran negoci dels magnats del país és, sens dubte, el turisme. És un camp al qual s’hauria de dedicar la màxima atenció, de forma que es mantingués tota galana la gallina dels ous d’or. I tanmateix no s’ha triat la via correcta: s’ingressa fins a la darrera gota del líquid dels turistes, però no hi ha res que estigui a l’altura del que se suposa que ha de ser un conjunt de serveis adequat. Volem sucar els turistes fins a la seva extenuació, però no atendrem en condicions la seva seguretat, per exemple, ni un nombre indeterminat de factors pels quals s’haurien de sentir convidats a tornar.
Per ventura és una forma obscura de provocar el decreixement, perquè els turistes més rics sí que ho tenen tot. En aquest cas, n’hauríem de parlar amb calma.
Guillem Frontera és escriptor
