L’humor negre i el blanquejament Will Smith

La realitat no sempre supera la ficció, però la gala dels Oscars d’enguany ens ha recordat que, en ocasions, és ben capaç d’empitjorar-la. L’escena que va protagonitzar Will Smith durant l’entrega dels premis més importants de la indústria cinematogràfica és absolutament injustificable, si bé el succés va suscitar debats diversos que, com sol passar en aquests casos, van acabar allunyant-se excessivament de l’objecte real de la discussió. La polèmica ja és ben coneguda: el còmic Chris Rock va fer una broma d’un mal gust inqüestionable que anava dirigida a l’actriu Jada Pinkett Smith, que està casada amb Will Smith i pateix d'alopècia. En un primer moment, les càmeres varen captar les rialles del marit, mentre que l’actriu es mostrava molesta; de cop i volta, però, es va fer un canvi de pla i vàrem veure Will Smith pujant a l’escenari per castigar Chris Rock amb una sonora bufetada que va deixar tothom descol·locat.

Atès l’humor tan sui generis que caracteritza aquestes gales, alguns espectadors es devien preguntar si l’escena havia estat guionitzada, però el comentari amarg i vomitiu que l’actor va dirigir a Rock quan ja havia tornat al seient fou la confirmació que el gest de Smith havia estat espontani, perillós; l’actuació més fosca i deplorable de tota la seva carrera. L’anàlisi de l’episodi, però, va transcendir el fet concret i va extrapolar-se als debats sobre els límits de l’humor i sobre l’estigma que afecta les dones amb alopècia. Aquestes reflexions, no cal dir-ho, són interessants, i sempre és un bon moment per rescatar aquests temes. No, mentida, no sempre és un bon moment: rescatar aquests temes amb motiu de la bufetada és trampós, injust; un blanquejament –valgui l’humor negre involuntari– de la violència exercida contra un còmic per una broma ofensiva.

La bufetada de Will Smith és, a més, una demostració d’arrogància i de privilegi, perquè és ben evident que si, en comptes de Smith, hagués pujat a l’escenari un noiet anònim i nominat a millor curtmetratge documental, posem per cas, la cosa s’hauria gestionat de manera molt diferent. És una manifestació grotescament masclista, possessiva, estantissa; fatxenderia de pinxo de discoteca passada pel sedàs de l’etiqueta i els brillantons, i també demostra una manca d’empatia flagrant envers els organitzadors, convidats i espectadors de la gala, així com una falta de responsabilitat molt greu. No debades, just després del cop de puny, el fill dels Smith, Jaden, va fer un tuit enorgullint-se que així es fan les coses a casa seva: això ens permet adonar-nos de fins a quin punt no són innòcues, les actuacions dels personatges tan admirats i idolatrats com Will Smith, fins i tot a un nivell familiar. Per acabar, em solidaritzo amb Jada Pinkett Smith i amb el seu problema de salut. Però, encara que pugui entendre el disgust que li va provocar la broma, em pregunto com és possible que l’actriu no abandonés la cadira després de presenciar allò. I ja no parlo de la broma, sinó del proteccionisme condescendent i repugnant del seu home.

Laura Gost és escriptora