L’illa corcada i la Taràntula Capital
Nosaltres fórem el paradís. Vàrem ser l’edèn dels rics del món, dels viatgers, dels romàntics aventurers, dels curiosos. Prou poblada per servar una cultura i una manera de fer pròpies; prou àrida i eixuta per semblar una pell solcada per massa dies de sol; prou fèrtil per donar fruit a qui l’havia de mester; prou industrialitzada per mostrar el contrast entre l’antigor immarcescible i la modernitat fulgurant; prou a prop del continent per poder ser visitada; i prou lluny per no ser-ho de més; prou tot això, l’illa de Mallorca, la més gran de les Balears, enclavada enmig de la Mediterrània occidental, va ser, fins ben entrats els anys cinquanta, un bàlsam d’antigor, calma i autenticitat que avui només podem projectar de forma il·lusòria i nostàlgica, idealitzant també, en les nostres ments de cada vegada més xatgepetitzades.
Però es va acomplir la profecia. Chopin, Sand, Rusiñol, Darío, Graves, Borges… duien l’insecte, que va ser la plaga. Res no era lluny. Ni res era ja plàcid ni calmat. No hi havia paradisos, si no eren fiscals. I l’antic edèn dels rics del món esdevingué el femer del cabrum europeu.
El corc va instal·lar-se un dia a Valldemossa, o al Terreno, o a Pollença. És un poc igual. La qüestió és que va entrar. La set bevia doblers. La misèria antiga esdevenia primer pobresa, després comoditat. L’illa que havia ballat baldera de magra que anava ara surava dins la baldor. I després, l’excés. De la casa senyorial a Sóller adaptada per llogar aquell parell mallorquí de mesos a aquell intel·lectual europeu, passàrem a l’hotelet d’estil colonial a Palma o a Andratx. I d’aquí, als hotels en massa. Primer a l’Arenal, o a Can Picafort, després a Cala d’Or, i a Cala Millor. Els grossos esdevenien gegants. I per la pell dels petits saünyava una mescla de necessitat i enveja, d’ambició i por: es “democratitzava” la riquesa i ara qualsevol casa ja tenia piscina i esdevenia hotel exclusiu per a qui el llogàs a preu de canari jove. El corc s’havia menjat totes les voreres i ara atacava immisericordiosament el cor de la gran poma. El becut negre, color d’asfalt, solcava túnels infinits en distribució radial, de Palma cap a onsevulla. Res no hi havia més lluny d’una hora. Els descendents dels “mallorquins vells” es distribuïen en dues grans classes: la dels qui participaven en la festa depredadora i criaven dins ca seva manganelles per engreixar el corc i el becut, i fer-los esdevenir més poderosos i devastadors; i la dels qui assistien, a estones atònits, sempre impassibles, a la destrucció del paradís.
L’atac dels insectes era implacable. Al pla de Sant Jordi els moscards jumbo atacaven sense compassió nadius i visitants. Els moscards boeing feien vols rasants arran dels molins i hi descarregaven exèrcits de larves verinoses, que queien irremissiblement dins poals que vessaven de vodka amb taronja. Fastigosos, en sortien uns cucs que amb el sol agafaven un color de carabassa encesa, tirant a vermellós. Es rebolcaven dins l’arena, empastissats de crema aftersun, ebris i adolorits. Els grills cantaven, despullats de res que no fos repugnant, i vomitaven damunt les ales negres dels seus congèneres. Ran de mar, lluernes i cigales, fins a les antenes de cocaïna, encenien un estrèpit insondable d’eufòria lubricant. Les mosques, fartes de merda, bevien l’aigua residual de les dessaladores. Una estranya mutació va fer néixer les formigues sense cames, amb dues rodes. I de molts de colors, envaïen tots els camins secundaris, en fila o en gran grup. S’aturaven als pobles i devoraven cossiols i arbres. Els primers, els ametlers. A les carreteres i autopistes, els escarabats, evadits de merderes i depuradores, sobrevolaven l’asfalt amb una densitat inconeguda. Els cavallets del dimoni perrejaven en munió a ritme de trap dins les esglésies. Només algunes papallones es posaven amb pausa damunt la rebranca de qualque portal de museu, o semblaven volar plàcidament arran de qualque racó de platja encara, miraculosament, no devorada pels altres insectes.
Als ports, les meduses blanques, algunes amb vela, d’altres amb un aparell excretor que disparava ràfegues d’un verni oliós i negrenc, es reproduïen amb freqüència imparable i s’escampaven a través de la mar per totes les platges d’aquell antic paradís de columnes tremoloses i insegures.
De dins les carxofes dels locutors de ràdio i televisió sortien les papanovies, d’antenes aparentment innòcues al cap però amb mordales assassines a l’abdomen. Eren les encarregades de servir el corc, de garantir el pensament únic, de recordar el passat de l’illa àrida i estèril, de la terra erma i de la misèria intel·lectual. La por de tornar-hi parapetava dins les gargamelles les arcades dels nadius, oiats de la pudor nauseabunda dels doblers. “No hi ha cap paradís que no visqui del turisme”, es repetien màntricament.
L’agrura de la baldor i l’abundància semblava una serp amb pell de pues de figues de moro recargolant-se dins els esòfags autòctons. Les glotis locals, afectades per la terrible síndrome Felanig, es transformaren a poc a poc en productores de la vocal única, la €. Anomenaren M€ll€rqu€ el paradís i P€lm€ la seva capital.
Impotents davant la pestilència, abduïdes per la negror, de dins els despatxos de conselleries i ajuntaments sortien esperitats exèrcits de cuca molles, que fugien mirant de projectar-se en vol gallinaci.
Les paparres, sangoneres pesseteres, sadolles de sang adinerada, es desferraren de les closques xuclades dels nadius i partiren de cap a Lluc. Immerses dins resos incomprensibles, abduïdes per la voracitat d’una nova sang, s’uniren totes en trenet, trompa-amb-cul, trompa-amb-cul, i bastiren en forma de xarxa la Taràntula Capital, que s’elevà primer damunt la serra i després damunt el paradís sencer. I de sobte, el cel radiant d’aquell estiu etern s’entenebrí. L’aranyota feresta badà les mordales, que degotaven una verinada blavosa, i una teranyina negra s’enganxà a les puntes de l’edèn devastat i el deixà suspès part damunt la mar. Corcat, afeixuguit pel pes de larves i escarabats, de grills i lluernes, de meduses i moscards, de cuca molles i cavallets del dimoni, el paradís es migpartí, caigué dins la mar gran, i enmig d’un gran remolí s’enfonsà per sempre més al fons dels anys. Avui, els submarinistes curiosos visiten aquella Atlàntida immensa d’hotels i carreteres submergides.
Que decréixer no sigui només una paraula, per favor.