L’illa resplendent dels visats d’or

Una característica curiosa dels negocis que fan alguns poderosos és que –segons aquests mateixos poderosos– no tenen cap incidència. Cap importància. El turisme de masses, per exemple, no causa cap problema de saturació, ni tampoc de gentrificació, ni té cap impacte sobre el cost de la vida a les Balears. De fet, el turisme de masses ni tan sols existeix com a tal: ens ho diuen els mateixos que s’enriqueixen de manera ben visible amb aquesta activitat econòmica inexistent. Per posar un altre exemple, el rescat dels bancs espanyols de l’any 2012 no ens havia de costar “ni un euro” als contribuents a Hisenda: n'ha arribat a costar, segons els darrers càlculs, 101.500 milions, d’euros, que hem costejat alegrement entre tots perquè ara els mateixos bancs ens refreguin cada any els guanys dels seus astronòmics exercicis comptables.

El darrer exemple d’operacions que mouen xifres importants de manera poc clara l’hem tingut aquesta setmana amb els visats d’or, o golden visa com en diuen també. Pedro Sánchez va anunciar fa uns dies la supressió d’aquesta mesura implantada pel govern de Rajoy (el mateix del rescat bancari) l’any 2013, que concedia permisos de residència a l’estat espanyol a canvi de la compra d’un habitatge, sempre que la inversió sigui com a mínim de 500.000 euros. És una transacció eminentment especulativa, que a més té la lletja particularitat de mercadejar amb una matèria tan sensible com el control d’entrada d’estrangers a Espanya. Això que la dreta acostuma a assenyalar com un greu problema (que s’agreuja, segons ells, per culpa del bonisme i el pensament woke), resulta que no ho és tant si un té mig milió d’euros gastadors. El govern socialista (després d’haver-ho evitat en ocasions anteriors) es va decidir finalment a aturar aquesta mala pràctica, que, amb la guerra de Rússia contra Ucraïna, s’ha convertit en una fórmula d’entrada d’oligarques estrangers en territori europeu, sense que es pugui tenir cap control de les seves activitats. El nombre de visats d’or s’havia multiplicat en els darrers dos anys: dels 500 que es concedien habitualment cada any a Espanya es va passar a 2.017 l’any 2022 i a 3.273 l’any 2023.

Tan aviat com es va conèixer la decisió de suprimir aquests visats (però tan aviat com en qüestió de minuts), van aparèixer veus de la patronal immobiliària afirmant que la incidència en el mercat d’aquesta mena de transaccions era mínima, o nul·la. Doncs resulta que depèn de la zona: a Barcelona, les compres per visats d’or representen fins a un 5,3% del total; a Marbella, fins a un 7,1%, i a les Balears, en alguns municipis que no costa d’identificar, fins a un 10% del negoci de compravenda d’habitatges. Són els que, durant la pandèmia, quan tot estava tancat, volien que se’ls deixàs venir a passar el confinament a les seves mansions mallorquines. També els mateixos que demanen instal·lar-se heliports a les seves propietats, per arribar-hi en helicòpter i no haver de coincidir amb la desagradable presència dels aborígens durant els trajectes en cotxe. Parlam de milionaris russos, xinesos, britànics, veneçolans, colombians o mexicans movent-se llibertàriament per aquestes illes, protegits per l’admiració que causa aquí qualsevol que dugui les butxaques plenes, sense que a ningú li interessi com s’han fet aquestes fortunes. Una admiració que és directament proporcional al menyspreu que aquests superrics senten pels llocs que es venen el permís de residència per almoines de mig milió d’euros. Cal desconfiar sempre del patriotisme, però el patriotisme dels cobdiciosos és sens dubte el més miserable.