L’independentisme i el comiat de Cuixart
L’anunci de Jordi Cuixart de posar fi a la seva presidència d’Òmnium és un gest prou explícit sobre la necessitat de renovar els lideratges polítics de l’independentisme. Cuixart ja havia insinuat fa mesos, en una entrevista en aquest diari, que s’havia de pensar en recanvis de noms. I ha estat ell qui ha decidit fer una passa al costat i donar exemple. Mai no és fàcil acceptar que un mateix no és imprescindible. I més en el cas d’un president que ha fet créixer espectacularment l’entitat en nombre de socis –va assumir el càrrec quan n’hi havia 55.000 i el deixa amb 190.000– i que, enmig de la derrota post 1-O, ha aconseguit preservar-la en la neutralitat constructiva dins la greu fractura que llasta un sobiranisme incapaç de reformular una estratègia de futur compartida.
De fet, si algú s’ha caracteritzat, des de la discreció, per intentar reconstruir amplis consensos ha estat Òmnium Cultural, però és evident que no se n’ha sortit. La distància entre els líders es manté gairebé inamovible. I, malgrat el Govern de coalició entre ERC i JxCat, la bel·ligerància entre partits es trasllada sovint de manera descarnada a les xarxes socials a través dels seus seguidors. En termes polítics, la taula de diàleg amb l’Estat té mig Govern català absent i explícitament en contra. Aquest és ara el terreny de joc, un camp de batalla on, en lloc de companys de viatge amb posicions ideològiques i estratègiques diverses, hi ha enemics, traïdors i botiflers.
Amb el seu adeu, Cuixart, més que tirar la tovallola –cosa que no s’adiu amb el seu tarannà–, sembla voler llançar un toc d’atenció que serveixi de revulsiu. En proposar el filòsof Xavier Antich per al relleu a la presidència, deixa clar que l’entitat insistirà en la recerca d’una entesa entre famílies ideològiques diverses, i que ho farà des d’una idea de país inclusiu, de portes obertes a totes les sensibilitats disposades a sumar esforços per una Catalunya que pugui decidir el seu futur en llibertat, que assumeixi la llengua catalana com un patrimoni col·lectiu i que tingui un projecte ambiciós de societat oberta i inclusiva.
Cuixart, que va assumir el càrrec el 19 de desembre del 2015, va ser tancat a la presó el 16 d’octubre del 2017 i va sortir-ne definitivament el 23 de juny del 2021, després de ser indultat: haurà passat més de la meitat de la seva presidència a la presó. Una experiència que ha accentuat el seu gandhisme, una manera de fer que és segurament el llegat més important que deixa, sempre allunyat de les picabaralles partidistes, sempre amb voluntat de sumar la societat civil als grans debats de país. Ara falta veure si partits i entitats llegeixen aquest llegat i responen al gest del president sortint d’Òmnium.
