L’independentisme trist

D’avui a un meset curt farà quatre anys que al Principat de Catalunya varen votar. La gent de l’“A por ellos” i el “Que nos dejen actuar”, liderats pel hooligan Felip VI, encara avui rei espanyol, malgrat son pare i malgrat ell, vengueren dins ca nostra a fer-nos saber qui comandava amb un serial de mastegots que va fer la volta al món. Mesos més tard, els líders dels agredits varen ser jutjats pels líders dels agressors. Els resultats d’aquell judici dirigit per l’ínclit Marchena, tan carregat de falsa bonhomia com d’indissimulat espanyolisme invasiu, menaren dos líders cívics i set de polítics (en el sentit institucional del terme, que ja se sap que de polítics ho som tots) a la presó. Un grapadet més fugiren dels límits que marca la frontera espanyola cap a l’exili. Bèlgica, Escòcia, Suïssa, foren algunes de les destinacions. 3.300 persones prou més anònimes, igualment compromeses, han estat represaliades per l’estat espanyol durant aquests tres anys per la seva participació en un referèndum pacífic i il·lusionant, però sobretot profundament democràtic.

No hi ha simbologia, ni en la presó ni en l’exili, sinó la cruesa infame d’un estat repressor que necessita mostrar les urpes a qui li discuteix l’intocable statu quo.

En termes d’entesa i unitat política, tot i les divergències, tot i les bregues públiques, i les privades, entre unes i altres faccions de l’independentisme, el cert és que l’independentisme guanya sempre al Principat de Catalunya. I el cert és també que s’hi han pogut configurar governs netament independentistes gràcies a la corresponsabilitat dels tres grans partits que diuen cercar la llibertat d’aquesta part del país nostre. Amb estires i amolles hi ha hagut sempre entesa perquè Esquerra i Junts hagin conformat plegats un govern. Amb la dificultat afegida que qui ara lidera és el partit de Junqueras i Aragonès, després de dècades de lideratge pujolista i postpujolista, una mica més a la dreta. La CUP ha sabut garantir sempre l’estabilitat independentista pagant-ho, això sí, amb la dissensió interna natural per a un partit situat a l’esquerra de l’esquerra, però que ha demostrat ser capaç sempre de no perdre de vista l’horitzó de la sobirania nacional.

Després del PP arribà el PSOE de Sánchez, que ha pactat amb l’esquerra més radical i més simpàtica per a nosaltres els catalans. En néixer, per donar agombol a les sinergies generades en l’entorn del 15-M, Podem, sense complexos, va fer bandera no sols de tolerància, sinó d’empatia i suport a la causa independentista catalana. Els pobles han de poder decidir el seu futur i la forma com vulguin governar-se. Deien. Ja no parlaven de Palestina, ni del Sàhara Occidental. Ni tan sols d’Escòcia o del Quebec. Parlaven de Catalunya.

Sap greu, però només ho podem dir en passat, ja, tot això. El panorama ha baratat de verd en blau. La sempre independentista Esquerra Republicana és ara un partit possibilista, amb les coses bones que això té, però també amb les dolentes. Puigdemont, Torra i els seus adlàters han esdevingut els abanderats de l’unilateralisme, en una espècie d’independentisme sovint hiperventilat que no sembla voler construir.

El govern espanyol més presumptament d’esquerres i democràtic de la història ha hagut de menester més d’un any per forjar uns indults vergonyants (però necessaris) que alliberassin els presos polítics d’una presó inversemblant i devastadora. Mentrestant, ens sobrevé el dubte: poden els presoners tutelar una negociació amb els carcellers? Per qui poden vetlar? Pel país? O per la pròpia, i urgentíssima, llibertat? Són Junqueras i Sánchez interlocutors adequats per comparèixer davant Espanya i fer-hi front com havien fet abans d’estar tancats?

I ara arribam a la taula de diàleg. I Podem, aquells antics amics de la llibertat dels pobles i de l’autodeterminació, ens avisa que ara no toca. Que de referèndum, ni parlar-ne, que no podem enganar la gent. Que cal desjudicialitzar? D’acord. Que cal reconèixer la singularitat nacional de Catalunya? Òbviament. O encara no està reconeguda? Tan enrere, som? Que cal una reforma del sistema de finançament? Quantes vegades ens ho han dit? Quantes vegades hem combregat amb aquesta roda de molí mentidera? Que hi haurà més autogovern? Una altra vegada? Que es voti la solució acordada? No som amic de retrets… però retrona pertot, encara, l’“Apoyaré” zapateril que finalment va resultar ser una escapçada descomunal.

La sensació d’ara és que la independència ha estat foragitada de la centralitat del relat. Que la paraula hi és. Que el concepte no s’oblida. Que l’horitzó és el mateix. Però els milions de catalans il·lusionats ara senten tristesa, ràbia, por. D’una banda, per Madrid i per Espanya. De l’altra, per la gestió que de tot plegat n’ha fet la classe política, que no ha sabut, o no ha pogut, reconduir la situació cap a uns objectius creïbles i versemblants, coherents amb el camí que s’havia encetat una dècada abans. Segurament, una de les claus perquè la balança independentista sigui definitivament més feixuga que l’espanyolista és la convergència dels comuns, almenys d’una part, cap a postulats netament sobiranistes, com ja va passar no fa tant amb tanta de gent del PSC.

Com s’hauria de fer, hom no ho sap. Però que tornam ser en el camí del peix al cove, de la governabilitat, la responsabilitat i la corresponsabilitat i, àdhuc, de la reforma d’Espanya, és una realitat que, consegüentment, ens allunya de la idea il·lusionant del “tenim pressa”. Tornam a encetar un camí d’anys, i no sabem si durant aquesta espera haurem de certificar la nostra mort com a poble.