De l'insult i la desqualificació al pacte polític
Crec que, per un seguit de fenòmens recents, tant de caràcter natural com econòmic o social, estem començant a veure amb molta més claredat –i, per tant, amb més preocupació– que s’estan posant en perill la tranquil·litat i la pau social. Hem anomenat això no sostenibilitat, recordant que aquesta té una dimensió ecològica i una altra de socioeconòmica. Penso que, d'una banda, s’està posant en qüestió la convivència entre l’espècie Homo i el planeta Terra i, de l'altra, internament, entre els humans i les seves agrupacions. Dos conceptes ens ho defineixen: el canvi climàtic i les desigualtats, sense oblidar els aspectes relacionats amb la salut.
És clar que una part molt important d’aquests fenòmens tenen l'origen i són provocats pels comportaments de les persones i pels models d’organització de les societats i, per tant, cal revisar-los. La revisió i el canvi poden venir de la pròpia responsabilitat personal, però en gran mesura seran el resultat de noves regulacions i d’actuacions dels poders públics. Des de ja fa uns segles els governs de tots els països proveeixen de serveis públics (educació, sanitat, transport...) i estableixen normes de tot tipus (fiscals, laborals, de mercat...) per impulsar el progrés social, però també per combatre tota mena d'insostenibilitat. Aquestes accions públiques ara s’han fet molt més complexes i estan generant conflictes i enfrontaments en tots aquests sectors que acabo de citar.
1. Guanyadors i perdedors. L'objectiu de les mesures públiques és impulsar el benestar personal i general, però suposen normalment posar uns límits a la llibertat individual, tenint en consideració la llibertat dels altres i els interessos generals. Cal, però, poder justificar aquests límits imposats. A més d’això, les decisions concretes de cada moment sovint generen guanyadors i perdedors. Aquest és un element que cal tenir en compte, ja que probablement es buscava una cosa però no l'altra, i s’ha d’intentar evitar o reparar els possibles perjudicis causats. Les decisions públiques van en la direcció que marquen les diferents ideologies, i formen part dels diferents programes o promeses electorals. Això suposa que si hi ha canvis en els governs es poden revisar o retirar algunes regulacions.
Els problemes que pot generar la coexistència d'una educació i una sanitat públiques i privades, o les modificacions de les normes i els nivells dins de la legislació fiscal, són alguns casos presents i evidents del que estic dient. També ho són les normatives que estableixen els criteris pels quals una persona té dret d’accés, o no, a alguns ajuts públics.
Pot passar que de vegades sigui difícil decidir perquè es plantegen objectius simultanis que són contradictoris en ells mateixos o per les circumstàncies. La rapidesa en la descarbonització, d'una banda, i la seguretat o el cost de l’energia consumida, de l'altra, n'és un exemple molt actual. Conservar o no les centrals nuclears és un debat concret. Aquí també hi ha guanyadors o perdedors.
2. Els moments presents. Centrant-nos en l’actualitat, molts governs es troben amb la necessitat, i la urgència, de gestionar simultàniament les conseqüències d'almenys vuit fenòmens: la descarbonització, la limitació de recursos naturals, l’excés de residus, l’increment de les desigualtats econòmiques i d’oportunitats personals, la inflació dels costos, la manca de recursos financers en els pressupostos públics pels límits en l’endeutament, la fragilitat del sistema sanitari i les noves causes d’inseguretat provocades per conflictes bèl·lics. No és estrany que sigui difícil prendre decisions, ja sigui de vegades per incapacitat, d'altres per la incertesa o la complexitat i, sovint, per la por als efectes a curt termini que poden tenir en els resultats electorals. Tot plegat crea en els ciutadans una manca de perspectives de futur i una menysvaloració dels governants, fet que porta a l’absentisme i a una polarització en els extrems de les actituds polítiques ciutadanes. Això és perillós.
3. El paper de la política. En situacions excepcionals com les que estem vivint, l’activitat política, sense abandonar la diversitat d’opinions i d'ideologies, ha d’evitar al màxim la confrontació i estar més orientada al consens, la negociació i el pacte. S’ha donat el nom pactes d’estat a les mesures fruit d’una negociació que s’aproven per una majoria de les forces polítiques presents en els Parlaments i els grups d’interessos de la vida real. Els que vam viure els Pactes de la Moncloa recordem la gran utilitat que van tenir per avançar durant molts anys. Crec que ara, vista la complexitat de gestionar la sortida de l'actual bloqueig, necessitem provocar una situació semblant.
Tant se val que siguin uns nous Pactes de la Moncloa o –potser millor– de la Grand-Place, però s’hauria d’acabar amb el desagradable espectacle en els diferents Parlaments amb debats plens de retrets, de desqualificacions i fins i tot d'insults.
Si se seguís aquest camí, crec que les mesures tindrien molta més eficàcia, ja que serien acceptades de forma molt més àmplia, i també milloraria molt la percepció ciutadana de les activitats polítiques. Esperem-ho.
