L'Iran després d'Ebrahim Raisi
La misteriosa mort d'Ebrahim Raisi, el president de la República Islàmica de l'Iran, en un accident d'helicòpter en una zona muntanyosa del nord-oest de l'Iran, juntament amb el seu ministre d'Afers Exteriors, Hossein Amir-Abdollahian, complica el trencaclosques que és la lluita pel poder a l'Iran. La principal pregunta que es fan la majoria dels experts i observadors de l'Iran és si la mort sobtada d'Ebrahim Raisi crearà canvis o noves oportunitats pel que fa al procés de substitució del líder suprem de 85 anys, l'aiatol·là Ali Khamenei. De fet, tot i que els conservadors de la línia dura dominen totes les branques del poder, la mort sobtada de Raisi els crea un problema per trobar un nou candidat entre els veterans del règim islàmic que pugui ser alhora un home d'unitat i lleial al líder suprem.
El compromís de Raisi amb els principis polítics del règim islàmic i la seva violència i duresa eren ben coneguts per tothom. No oblidem que Raisi era un exfiscal que va tenir un paper decisiu en l'execució massiva de presos polítics dels anys vuitanta. El 1988, el difunt aiatol·là Khomeini va designar Raisi com a membre d'una "comissió de la mort", un grup de quatre persones que va emetre sentències de mort contra almenys 5.000 presoners. Malgrat el seu paper en la consolidació del poder judicial iranià durant les últimes quatre dècades, l'ascens d'Ebrahim Raisi a la presidència va estar marcat no només per l'exclusió sistemàtica de rivals moderats i favorables a fer reformes, sinó també per una baixa participació rècord de votants. La seva selecció com a candidat per a les eleccions presidencials del 2021 va ser acuradament dissenyada i controlada pel líder suprem Ali Khamenei i els Guardians de la Revolució de l'Iran (IRGC), que han estat influenciant totes les decisions relacionades amb la política interior i exterior de l'Iran. Ja aleshores hi havia rumors que, a la llarga, el millor candidat per substituir el líder suprem seria Raisi. En aquell moment així ho desitjaven i aprovaven els membres de la línia dura dels IRGC i dels Bassij, que, no s'ha d'oblidar, són la base de suport més poderosa per exportar la Revolució Islàmica a altres països i combatre la resistència social i grups polítics del país. La presidència d'Ebrahim Raisi va suposar, per als polítics iranians de la línia dura, l'oportunitat perfecta per prendre el control dels estaments més importants del govern. Raisi va aconseguir reunificar els més conservadors del règim iranià, però no va aconseguir calmar la població descontenta de l'Iran. Estava lluny de ser una figura que pogués obtenir el suport del segment més gran de la societat, és a dir, els iranians joves i desil·lusionats. L'elecció de Raisi com a president també el va posar en crisi fruit de la incompetència política i la mala gestió econòmica. Els crítics el van culpar de no contenir la dissidència i les manifestacions de dones joves i estudiants després de la mort de Mahsa Amini el setembre del 2022.
Durant els últims tres anys, la presidència d'Ebrahim Raisi ha estat marcada per nombroses violacions dels drets humans, incloent-hi la persecució de minories religioses i ètniques, les detencions massives de manifestants no violents i l'ús creixent de la pena de mort. A més, l'Iran de Raisi va donar a l'IRGC una empenta autoritària perquè nodrís tots els aspectes de la societat iraniana i l'Orient Mitjà amb la ideologia islamista xiïta global del règim. Això va significar un retorn als valors fonamentals de la revolució iraniana a casa i un compromís més zelós amb la militància i la militarització regionals. No obstant això, durant la seva presidència, Ebrahim Raisi ha tingut menys èxit que el seu predecessor Hassan Rouhani pel que fa al problema de la qüestió nuclear i l'administració nord-americana. Per tot això, Ebrahim Raisi no era un candidat prou bo per gestionar la complexitat de la política iraniana. Ara, els que el van ajudar a sortir elegit haurien d'avançar sense ell. Però el buit creat per la mort d'Ebrahim Raisi no es pot omplir fàcilment, sobretot perquè la salut de l'aiatol·là Khamenei és cada dia més fràgil i les condicions polítiques internacionals i nacionals van en contra del govern iranià.
Els plans de successió del líder suprem estan més enredats que mai. La mort de Raisi obre la porta a les ambicions futures de la institució econòmica, política i militar més poderosa de l'Iran, els IRGC. Considerats l'estructura política i militar més sòlida sorgida de la Revolució Islàmica, els IRGC es van encarregar inicialment de protegir la revolució i els seus èxits, però amb els anys han utilitzat el seu rol constitucional per legitimar el seu poder i ampliar la seva influència política a la República Islàmica. A mesura que els Guardians de la Revolució van acumulant més poder i més influència, els límits de la seva influència i responsabilitats es difuminen. En l'àmbit econòmic, els IRGC han aconseguit el control absolut de tots els contractes i les inversions estatals, incloent-hi el petroli i les importacions i exportacions de l'Iran. Pel que fa al polític, els Guardians de la Revolució s'han immiscit en els afers polítics interns de l'estat iranià arrestant, empresonant i assassinant individus que consideraven perillosos i subversius per a la seva pròpia supervivència. Finalment, però no menys important, les capacitats militars dels Guardians de la Revolució han resultat ser tan extenses que s'han convertit en una greu amenaça per al lideratge dels aiatol·làs. Amb l'aiatol·là Khamenei cada cop més dependent dels IRGC per a la seva supervivència, l'Iran post-Raisi tindrà un aspecte més militaritzat i menys teològic, i l'establishment clerical de Qom –ciutat santa de l'islam xiïta, capital de la província homònima de l'Iran– es trobarà en un enfrontament obert amb els Guardians de la Revolució. Quan i on es desenvolupi aquest enfrontament no és important, ja que els probables beneficiaris d'aquesta lluita seran, d'una manera o altra, els Guardians de la Revolució.
