L’‘A por ellos’ com a mètode

L’A por ellos és un mètode estable. Una manera de fer política que, evidentment, no s’aplica només als sobiranistes. Consisteix a trencar les cames a l’adversari, entès com qualsevol que aspiri a ocupar un espai de poder que es considera propi per naturalesa. ¿Des de quan la dreta ha de donar explicacions, retre comptes i suportar que es mantingui un inquilí a la Moncloa que ha convertit la resistència agònica i la prestidigitació en la seva gran habilitat? L’A por ellos és un mètode principalment de dretes i que utilitza el moll de l’os de l’Estat al qual s’afegeixen els socialistes quan s’acomplexen amb les acusacions d’antipatriotes, de tebis.

Mentre Catalunya comença a experimentar el pla Illa, un plàcid avorriment, la política madrilenya viu com un pollastre sense cap, posseïda per la irritació, l’excitació i l’exaltació contínues, corrent d’una polèmica cap a una altra de nova. L’ecosistema mediàtic hi participa com un sol home (pollastre?) encarregat de distreure l’audiència cap a una nova bronca.

Reconstrucció

La setmana ha tingut múltiples exemples de com la tinta de calamar va d’una polèmica a una altra per abandonar els temes de fons. I el tema de fons continua sent la pèssima gestió de la crisi de la DANA a València, la feina ingent que queda per a la reconstrucció i el manteniment d’un president completament desbordat per la incompetència. Crida l’atenció com Carlos Mazón s’ha parapetat al darrere d’un uniforme militar que contraposa al de l’UME, que depèn de l’Estat, convençut que li dona una dosi extra de credibilitat. El tinent general encarregat de la reconstrucció des de la vicepresidència, Francisco Gan Pampols, té experiència en situacions de crisi i ha pensat sobre gestió (El arte de mandar bien, Ed. Plataforma). Però no és un bon símptoma que demani “no fer política”. Tot és política quan es gestiona la cosa pública i per sort la seva gestió també s’haurà de sotmetre a la transparència i retre comptes a les Corts Valencianes. Si el que pretén Gan Pampols és no fer “politiqueria”, això és una altra cosa. Requeriria intentar fugir de la versió envilida de la gestió de la cosa pública, i per a això hauria d’educar el seu president en la capacitat de treball i en la presa de decisions més enllà de les misèries de partit i per a tots els valencians.

Tinta de calamar

Fugint del gran desastre valencià, el PP ha portat el focus elevant l’aposta a Brussel·les, però no ha aconseguit vetar l’elecció de Teresa Ribera com a comissària de la UE. La bèstia negra de les elèctriques espanyoles per haver controlat els seus beneficis serà comissària malgrat el veto del PP espanyol, que ha sigut utilitzat pel president del PP Europeu, Manfred Weber, per negociar amb socialdemòcrates i liberals sense fer-ne un casus belli. La seva competència amb Von der Leyen i les ganes de complaure Feijóo no han sigut prou fortes per evitar l’acord sobre la Comissió. També a l’últim sospir, el prestidigitador en cap ha aconseguit passar un paquet fiscal pels pèls amb Zapatero i Bolaños fent de bombers. En aquesta negociació, Junts ha recuperat el paper de representant i interlocutor de les grans empreses catalanes, especialment en l’impost a les energètiques, que s’haurà d’aprovar amb un decret llei, i a la banca. En cercles financers asseguren que tornen a sentir-se representats al Congrés i confien en la reconstrucció convergent per ocupar el centredreta econòmic amb un canvi d’estratègia de Carles Puigdemont i l’execució de Míriam Nogueras.

El PP hauria tingut una setmana horribilis si no hagués estat per l’últim gir de guió. Avui només es tracta d’una denúncia d’un delinqüent amb la qual ha aconseguit sortir de la presó, però s’haurà de veure com evoluciona el cas de Víctor de Aldama. Un comissionista, expresident del Zamora de futbol, que assegura haver pagat favors i haver corromput Koldo, l’exministre Ábalos i ara hi afegeix Santos Cerdán, el número tres del PSOE, a més d’altres ministres i fins i tot Pedro Sánchez. Del denunciant depèn que pugui demostrar les gravíssimes acusacions. Mentrestant, Sánchez ha sobreviscut a un altre punt de partit, però no es pot analitzar la seva situació sense repassar l’actuació dels jutges, amb causes obertes contra la seva dona i contra el fiscal general de l’Estat que mantenen bloquejada l’amnistia aprovada pel poder legislatiu. De tant en tant la política pateix una acceleració: és el que ha passat aquesta setmana a Madrid i el que s’ha intentat exportar a Brussel·les. L’estabilitat de Sánchez està fortament sacsejada, però en últim cas dependrà dels seus socis parlamentaris.