L’estat no democràtic

Potser haureu observat aquests dies una certa complaença, per part d’una certa classe política, en el manteniment de secrets oficials fins als cinquanta anys. Una bona part de les persones que viuen o han viscut en simbiosi amb el poder, entès com la capacitat de cometre les iniquitats més sagnants contra el gènere humà, tenen la possibilitat de protegir-se eternament darrere d’un secret oficial –cinquanta anys, en política, és una eternitat.

Se suposa que d’aquesta manera protegeixen l’estat o els seus mandataris? Bé, de cara al comú de la gent és una coartada passable. No obstant això, també existeix la possibilitat que, d’aquesta manera, es pretenguin ocultar les malalties de l’estat per no haver-ne d’emprendre la curació. Els estadistes són hàbils a postergar l’esclariment i, si és menester, la purga dels seus pecats.

Ara, molt probablement quedin protegits alguns fets que ja ho estaven. Per què no tenim dret a saber qui, en ús del poder que li havia atorgat el poble, va organitzar o beneir la guerra bruta contra la banda terrorista ETA? Les preguntes es poden allargar fins a tocar una sèrie de personalitats de l’Espanya democràtica. I ho poden fer perquè un estat en el qual es poden mantenir ocults els fets més indignes no és un estat democràtic.

Guillem Frontera és escriptor