L’obsessió per la llegenda de D.B. Cooper
Netflix ha estrenat una minisèrie documental que alimenta una de les grans llegendes nord-americanes: la misteriosa història de D.B. Cooper. Aquí el nom no ens diu res, però als Estats Units és una incògnita que fa cinquanta anys que s’arrossega.
La vigília d’Acció de Gràcies és una de les jornades amb més trànsit aeri i circulació de passatgers. Un dia com aquell del 1971 un inquietant passatger va pujar a l’avió que feia el trajecte entre Portland i Seattle. El viatge només durava 37 minuts. Poc després d’enlairar-se l’home va donar un paper a l’hostessa anunciant-li que duia una bomba al maletí i que volia 200.000 dòlars en efectiu i quatre paracaigudes. Aterrats a Seattle, li van entregar tot el que demanava, va deixar baixar els passatgers i va retenir l’hostessa i els pilots a l’avió. Es van tornar a enlairar. L’home, presumptament anomenat D.B. Cooper, va exigir unes instruccions molt precises sobre l’alçada i la velocitat a la qual havien de volar. Unes xifres tan baixes que no tenien clar que l’artefacte pogués mantenir-se en aquelles condicions. Durant el trajecte, el segrestador va demanar a l’hostessa que es tanqués a la cabina de comandament amb els pilots. I, sorprenentment, el segrestador va obrir la comporta de la nau i es va llançar amb els diners i el paracaigudes quan sobrevolaven un bosc. Mai més se’l va localitzar.
El cas va tenir un gran impacte en els mitjans de comunicació i durant cinc dècades diverses persones han investigat els fets. El periodista Tom Colbert hi ha dedicat els últims deu anys de la seva vida juntament amb la seva dona, i ara han contribuït a explicar els detalls de la història en aquesta minisèrie de Netflix. A D.B. Cooper ¿Where are you?’ (D.B. Cooper ¿Dónde estás?) es fa evident com l’estranya llegenda ha arrelat en la cultura popular. Se n’ha fet marxandatge, s’organitzen congressos al voltant del cas i les sèries de televisió sovint fan referències humorístiques al personatge que va escapolir-se amb els diners posant en pràctica un sistema tan surrealista com infal·lible.
La minisèrie utilitza un llenguatge audiovisual que recorda els thrillers policials televisius dels anys 70 i repassa totes les hipòtesis, incloent-hi sospitosos i teories fallides, allargassant innecessàriament el misteri. Bona part de les imatges d’arxiu són de farciment per fer més espectacular el cas. Paral·lelament, busquen un valor simbòlic a la història: la fascinació per un heroi que, amb una idea original i un pla perfecte, sospiten que va fer-se ric i va desaparèixer del mapa. La trama acaba com comença: amb les mateixes incògnites. Una història que s’explica en deu minuts te l’allarguen durant gairebé quatre hores, fins i tot fent algunes trampes, fent-te creure que tot plegat tindrà una resolució sorprenent. Després de cinquanta anys, és la millor manera de perpetuar la llegenda abans no desaparegui de l’imaginari col·lectiu.
