L’odi i “los catalanes”
1. La setmana de la condonació de part del deute de les comunitats autònomes ha acabat amb una propina després del teló final. La presidenta de Madrid, en una entrevista de portada a El Mundo d’aquest diumenge, deixava aquest titular: “Ahora hay que asumir la deuda catalana, nos tratan de idiotas”. Isabel Díaz Ayuso sap quin és el tema que indigna una part de la ciutadania, esparvera els seus fidels i, al capdavall, dona vots al Partit Popular. És la seva versió del “Catalunya ens roba”. Fa dècades que tenen comprovat que, quan les coses van mal dades, atiar la catalanofòbia dona rèdits electorals i titulars gloriosos. A Ayuso, amb una ambició inflada i un cinisme patològic, se li’n fot que sigui veritat allò que afirma, li importa un rave que generi mal rotllo entre persones del seu mateix estat i, si convé, amaga que a la resta d’autonomies també se’ls perdona la part proporcional d’un deute que no haurien pogut tornar mai i que, només en interessos, era una sangonera per a cada comunitat. L’objectiu del Partit Popular no és altre que fer caure Pedro Sánchez i, pel que hem vist novament aquesta setmana, el fi justifica els mitjans. Però sap greu que, en aquest sil·logisme pervers, sempre rebi Catalunya. Tant se val que el Procés estigui en via morta, que l’independentisme ja no sigui majoritari al Parlament i que el català sigui tan sols la llengua habitual d’un terç dels ciutadans. Ja han guanyat, però els agrada rabejar-s’hi. Canya a “los catalanes”. Contra Junqueras i Puigdemont ja no en tenen prou.
2. Tota aquesta política té una branca mediàtica, d’una complicitat entregada i absoluta, que és una potent arma d’influència massiva. No sorprèn, però desencoratja constatar que, més enllà de la política interessada de la dreta espanyolista, tants mitjans que pensen, escriuen i parlen des de Madrid se sumin a aquest pim-pam-pum que escampa l’odi. La manera despectiva com s’utilitza “los catalanes” és demolidora. Ja no és aquella equivalència d'“independentista” igual a “terrorista”. Ara, amb la sinècdoque malèvola de “los catalanes” ja s’engloba tot i el clixé es radicalitza i es fa crònic. La irresponsabilitat periodística no té límits. La deontologia ha quedat ofegada per la ideologia. I és tan absurd l’ús que fan del terme que dins de “los catalanes” també hi deu haver les 598.000 persones que van votar PP o Vox a les eleccions que va guanyar el PSC. En el seu embolica que fa fort argumental ja no hi ha distincions.
3. Francesc-Marc Álvaro, company de carrera i un dels amics que he fet al periodisme, va dir-ho sàviament des del faristol del Congrés. Ara com a diputat d’Esquerra, va subratllar que Núñez Feijóo, expresident de Galícia, exigeix als presidents autonòmics del PP que rebutgin diners per a la seva gent perquè ho ha demanat Catalunya. Va dir: "Com n’és, de divertit, el que ha passat en la història recent d’Espanya. Durant una època, si Catalunya demanava una cosa, tothom volia «lo que pide Catalunya». Ara hem invertit el joc i ara es tracta de dir «si lo pide Catalunya, que no lo tenga nadie». La paradoxa, certament, faria riure si no fes plorar. La hipocresia es va consumar quan els representants de les comunitats autònomes on mana el PP van abandonar, en bloc, la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. Van fer la plantada però, alhora, van beneficiar-se d’aquesta condonació del deute per un total de 83.252 milions. Es van fer els ofesos però es van aprofitar de la mesura, com tothom. Això sí, van brandar per tot arreu una justificació de manual. S’havien aixecat de la taula per “no ser còmplices de les cessions permanents a l’independentisme", com va dir la consellera d’economia d’Andalusia, Carolina España. Hi ha cognoms que determinen el destí.
