L’ofici infinit
La teoria del coneixement tindria un bon problema si s’acceptés un sofisma que sovint es difon sense pensar-hi gaire: que l’art de l’escriptura —de la narració literària— no es pot ensenyar.
Es diu que un escriptor és algú que neix amb uns dons o una capacitat innata per al llenguatge i les històries, i que és inútil escarrassar-s’hi gaire més; que tot el que fem per provar de millorar la nostra traça a l’hora d’escriure és inútil, una pèrdua de temps que tanmateix mai ens acostarà a fer res remotament semblant als 'grans genis' de la literatura clàssica, que, per cert, no anaren mai a cap escola d’escriptors.
Tots podem estar d’acord que hi ha certes formes d’excel·lència que semblen molt difícils d’aconseguir, i que per moltes hores d’esforç, de lectures, classes i mestres que hi posis no podràs acabar mai escrivint com Woolf, Pla, Nabokov o DeLillo, per bé que haurem d’estar d’acord que podria ser útil tenir algú al costat amb qui provar d’entendre com funciona l’obra d’aquests autors. Les escoles d’escriptura que han proliferat arreu del món durant les últimes dècades només proven de fer això: acompanyar l’aprenent d’escriptor en un viatge de descobertes, contribuir a la seva sensibilitat, donar-li eines, mètodes i lectures perquè, més enllà de mites i malentesos, pugui arribar a trobar-se com a escriptor, potser amb més encert o coneixement del que hauria fet per si sol. És ben curiós i alhora trist, però, que les escoles d’escriptura tinguin mala fama, sovint propagada per certa mena d’intel·lectuals mandrosos o directament errats, que es refugien en la idea del geni literari com una cosa inassolible, sovint com a excusa per no haver de perseverar a l’hora d’escriure amb gràcia algun paper propi i meritori.
A l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on faig classes des de fa més d’una dècada, simplement ens posem al servei de les idees i de la creativitat dels nostres alumnes, i els ajudem a créixer com a escriptors, a formar una sensibilitat, un criteri, un tarannà i uns hàbits d’escriptor, i així, tant de bo, acabar fent un llibre publicable. Contribuïm que més d’un centenar d’alumnes a l’any publiquin les seves obres, a editorials de tota mena, sovint també traduïdes i ja adaptades al cinema. Aquest és un patrimoni molt valuós des del punt de vista de la llengua, del país, del que contribuïm a una cultura, a la seva solidesa, normalitat i projecció. Formar escriptors és posar pilars fortíssims a una llengua qüestionada; i escriure bé sempre serà reafirmar-se, resistir al silenci, saber comunicar el més valuós que tenim.
Es diuen penjaments de les escoles d’escriptura, però s’accepta que hi hagi conservatoris, mestres de cuina, classes de ballet, acadèmies de pintura, escoles de cinema o facultats de medicina, com si veiéssim bé que es pot aprendre a treure tumors i salvar vides però no a escriure novel·les mínimament entretingudes. Com deia al principi, això no té cap mena de sentit, no és intel·lectualment rigorós mantenir aquests sofismes. Llarga vida als escriptors que volen (que volem!) seguir aprenent d’aquest ofici infinit.
Melcior Comes és escriptor
