L’opció del no

Un debat que començarà a agafar el vol durant els propers mesos és què s’ha de fer amb les persones que no es volen vacunar contra la covid-19. Al nostre país la vacuna no és obligatòria; cap autoritat no t’hi pot obligar, per bé que poden empènyer la ciutadania a vacunar-se a còpia de posar-los entrebancs, ja siguin administratius (per entrar a certs territoris) o purament quotidians, com els que s’han posat a Galícia. Allà, sense haver-se vacunat o demostrar que no es té el virus –pagant-se un mateix la prova– ja no es pot entrar a un bar o restaurant. A França, la mesura arriba fins a trens, busos i avions; el president Macron ho ha dit clarament: qui no es vulgui vacunar, que sofreixi ell les restriccions. I tanmateix el debat continua obert, perquè, a banda dels negacionistes, hi ha ciutadans simplement reticents davant d’aquestes vacunes, les quals, diuen, no són de fiar o podrien tenir, temen, efectes secundaris a llarg termini encara no detectats. 

Ser recelós, crític, és un valor ponderable. Però s’ha de pensar també si les pròpies idees han de tenir més pes que el doctorat dels experts. Entre dubtar d’un mateix i dubtar de les autoritats sanitàries –els epidemiòlegs, els metges, els investigadors, l’OMS, etc.–, n’hi ha que prefereixen continuar dubtant dels altres, sense acceptar tampoc que això pugui ser vist com una opció arrogant, a més d’egoista. Perquè ‘el luxe’ de no vacunar-se es basa que els altres sí que es vacunin: només pots prescindir d’aquest 'perill' si els altres són prou 'valents' per deixar-se punxar. També és curiós que es llueixi una covardia (un vici) com un emblema de superioritat ja no només moral, sinó fins i tot intel·lectual, i no deixen de cercar raons estranyíssimes per no arromangar-se el braç i arriscar-se al que tots ens hem arriscat (fet i fet, ben poca cosa). També diuen allò de ‘que cadascú faci el que vulgui’, com si ells acceptessin això en altres opcions: pagar impostos, per exemple. Només si tots paguem impostos n’hi haurà que es podran permetre el luxe de no fer-ho, per bé que sí que continuen aprofitant-se dels beneficis de la despesa pública, que no poden excloure ningú.

I alhora està molt bé que ho cenyeixin a un aspecte purament legal: no hi ha cap obligació de fer-ho. Però fa riure que no vulguin acceptar ni les crítiques ni els efectes perjudicials per a tercers que té la seva caparrudesa. Sí, tens el dret legal de no vacunar-te, però també d'haver d’acceptar que poses en risc la salut i, per tant, la vida, de terceres persones. És sorprenent, també, la susceptibilitat d’aquesta mena de ‘valents’: tan coratjoses per encarar una pandèmia sense defenses, però no les crítiques dels seus conciutadans. Amb la pell tan fina no sorprèn que els faci por una simple agulleta. Moltes persones que s’han anat a vacunar ho han fet pensant en els vells de la família que han mort de la covid. Ells no hi van ser a temps, ens expliquen, de gaudir d’un altre triomf de la raó i de la ciència.

Melcior Comes és escriptor