L’operació Catalunya vista des del VAR

Des de fa més d’una dècada, la democràcia espanyola ha donat moltes mostres que no supera amb èxit la prova del cotó fluix. Si el freguem per damunt de les regles més elementals de l’estat de dret, sens dubte que sortirà emmascarat. El rosari d’escàndols que hem viscut és inacabable, però potser encara és més escandalós veure que queden impunes i justificats els abusos de poder que s’han comès per part dels aparells de l’Estat a l’hora de perseguir enemics i adversaris. Ens hem acostumat a l’escàndol per esgotament i ens hem acostumat a la impunitat davant la impotència que suposa veure com tot es tapa, es minimitza o es capgira. 

Les evidències sobre l’existència de l’operació Catalunya i d’una policia patriòtica circulant per les podrides clavegueres de l’Estat fa molts anys que estan sobre la taula. I els intents de denunciar-ho han topat una vegada i una altra amb els murs infranquejables dels tribunals i amb el silenci còmplice de PP i PSOE, que, fins ara, han negat qualsevol intent de constituir comissions d’investigació sobre un tema tan greu.

Ara, però, els interessos han canviat. En poques setmanes han aparegut, per art de màgia, un vagó de documents, gravacions i testimonis que confirmen el que en realitat ja sabíem des de feia molt de temps. Però a còpia d’exclusives i documents inèdits que algú devia tenir en un calaix ara podem posar lletra a la música. Benvingudes siguin aquestes evidències per denunciar l’actuació vergonyosa del govern de Mariano Rajoy, amb el ministre Jorge Fernández Díaz dirigint l’orquestra.

Informes falsos, assenyalament de persones, seguiments il·legals, infiltracions, confecció de proves i notícies falses per iniciar processos penals, escoltes telefòniques, campanyes de difamació, xantatges, pressions i un llarg etcètera de fets, molts dels quals podrien ser delictius, van ser la pràctica diària feta impunement sota els auspicis del ministeri de l’Interior, tot ben regat amb fons reservats quan convingués. El fi justificava els mitjans. Salvar Espanya dels enemics de la pàtria els permetia tenir barra lliure per saltar-se l’estat de dret.

Que amb totes les evidències que tenim no s’hagi assegut cap responsable polític ni judicial al banc dels acusats per haver calumniat i intimidat adversaris polítics, per haver violat sense escrúpols la seva intimitat o per haver maquinat per alterar els resultats de les eleccions és un gran fracàs de la democràcia espanyola. Un estat de dret s’enforteix quan genera la confiança que és implacable perseguint la corrupció i es devalua quan es dedica a tapar-la i a justificar-la.

Si gairebé res del que hem llegit i escoltat aquests dies ens ha sorprès en excés, perquè és porqueria de fa vuit, deu o dotze anys, té sentit que ens preguntem per què surt ara. ¿Realment és l’astúcia d’alguns mitjans de comunicació el que explica que ara el tema torni a les portades de Catalunya (i a alguns breus de la premsa de Madrid)? ¿I és una reacció sentida que el PSOE, després d’haver-se posat de perfil durant anys davant de tanta porqueria, ara es faci l’indignat per les pràctiques del PP?

En plena tramitació de la llei d’amnistia al Congrés, el PSOE té la necessitat política de reaccionar davant de les crítiques descarnades del PP i ha optat per engegar el ventilador i posar en evidència les vergonyes dels populars. Aquest cop sí, al PSOE li ha convingut presentar l’independentisme com a víctima de les pràctiques abusives de l’aparell de l’estat quan aquest estava en mans del PP. Ja veurem, però, si això és un moviment oportunista per aixecar polseguera durant uns dies o arriba fins al final perquè es conegui tota la veritat i els responsables paguin pels seus fets. 

La comissió d’investigació que, per mèrit de les necessitats aritmètiques, es constituirà al Congrés, ens en donarà la resposta. L’experiència ens obliga a ser escèptics sobre el resultat de tot plegat, perquè si en el terreny del joc polític espanyol es detecta qualsevol cosa que pugui incomodar els poders de l’estat, ben segur que des del VAR no dubtaran a xiular els penals, a anul·lar els gols o a expulsar els jugadors que faci falta perquè el partit acabi a favor seu. Si fa falta, es negarà l’evidència i es declararà inconstitucional la llei de la gravetat.

Mentrestant, el gruix de la societat espanyola, a la dreta i a l’esquerra, es mantindrà al marge de tot això. Vulnerar els drets dels independentistes mai no ha tingut cap cost polític per als grans partits espanyols perquè la majoria dels seus votants ho viuen amb una barreja d’indiferència i comprensió. El mateix que passava quan es cridava "¡A por ellos!"