L’opinió de l’altre

Si hi ha un debat recurrent a les societats liberals és el dels límits de la llibertat d’expressió. Ja sabem que Espanya és campiona mundial a l’hora de tancar a la presó rapers que canten contra la monarquia, però també hem de dir (i es diu poc) que hi ha cantants de rock a la presó per haver fet lletres antisemites, o un senyor que també ha entrat a la garjola per celebrar a les xarxes socials cada vegada que una dona era assassinada pel seu marit. Sovint sembla que sí, ens agrada defensar la llibertat d’expressió, però no tota: si s’usa aquesta llibertat per carregar o apuntar col·lectius vulnerables –dones, minories–, llavors fins i tot els més liberals s’adonen –ens adonem– que tot això s’ha de limitar. 

Podem imaginar l’aiatol·là Khomeini dient que, quan va dictar la fàtua contra Salman Rushdie, només estava fent ús de la seva llibertat d’expressió? Ras i curt: no cal ser cap geni lucidíssim per adonar-se que a totes les societats es posen límits a les llibertats, també a la d’expressió, que en cap cas pot emparar la incitació a una acció il·legal imminent. Dir que un líder religiós –o un neofranquista– està emparat per la llibertat d’expressió quan fa proclames contra les dones o contra les altres llibertats constitucionals és no haver acabat d’entendre de què va la cosa. Hi ha qui és tan aparentment idiota que sembla disposat a deixar-se matar en nom de la llibertat dels altres per matar-lo. A qui se li podria acudir dir que la llibertat d’expressió empara la pornografia infantil? O la publicitat falsa? 

A Espanya hi va haver un debat que va arribar al Tribunal Constitucional; així com a molts països s’ha prohibit difondre la mentida sobre la inexistència de l’holocaust nazi, a Espanya s’ha considerat que negar els camps de concentració i la veritat històrica de l’extermini jueu està emparat per la llibertat d’expressió i que en cap cas el legislador pot prohibir a qui sigui que difongui mentides històriques, neguin aquests fets de la Segona Guerra Mundial o la mort dels dinosaures. El desgraciat que ha atacat en Salman Rushdie ho ha fet animat per una fàtua que l’actual govern de l’Iran no s’ha encarregat d’esborrar ni de contrarestar. Fins a quin punt en pot ser responsable, doncs, per bé que l’agressor sigui nord-americà?

I sí, podem usar les nostres llibertats per ofendre; amb un article puc ofendre un credo religiós, cristià o musulmà, però no tinc dret a insultar persones concretes per les seves creences. Tots ens podem sentir ofesos per les idees d’un altre, però no a sentir-nos insultats si no s’adreçaven directament a nosaltres. El dret a l’ofensa no inclou el dret a l’insult.

Fins i tot els que van disfressats de més liberals, quan els fan callar a ells, senten que hi ha opinions que no haurien d’estar emparades per cap dret constitucional, sobretot les que volen carregar-se el propi sistema que fa possible les llibertats de tots. Aquest és un debat bàsic, perquè la crispació està portant a considerar gairebé enemics existencials aquells que tenen opinions polítiques diferents de les nostres.    

Melcior Comes és escriptor