L’optimisme revolucionari de Chesterton
Enguany s’ha commemorat el 150 aniversari del naixement de l'assagista anglès Gilbert K. Chesterton (1874-1936), per bé que aquí lamentablement s’ha celebrat ben poc, vista la relació que havia tingut amb la intel·lectualitat catalana. Chesterton, el gran mestre de la paradoxa, té sentències tan bones com aquesta, de molt abans que nosaltres descobríssim que vivim en temps, més que líquids, liquats: “La tolerància és la virtut dels que no tenen conviccions”. Per pensar-hi, oi?
Potser per a una època que estem deixant en mans dels qui s’autoanomenen influencers seria encara més oportú aquest altre pensament de Chesterton: “Detesto que m’influeixin. M’agrada que em manin o ser lliure. En ambdós casos, la meva ànima pot representar un paper clar i conscient: quan soc lliure puc estar per a alguna cosa que realment sigui del meu gust i no per a una cosa per a la qual em persuadeixin a fingir que és del meu gust; i quan se’m mana ha de ser per alguna cosa que conegui, com els deu manaments. El que s’anomena persuasió sempre m’ha semblat un enemic ocult. [...] Detesto les tendències, i m’agrada saber on vaig i anar-hi, o negar-m’hi”. No és estrany que influir derivi del llatí fluere, amb el sentit de “rajar un líquid”, “escolar-se”, i que en una societat líquida tolerem que la nostra comprensió del món s’escoli a raig entre tiktoks d’influencers!
Però la frase de Chesterton que justifica aquest article és una altra. “La persona que realment es revolta és l’optimista, que generalment viu i mor en un esforç desesperat i suïcida per persuadir els altres que són bona gent” (The defendant, 1902). D’acord: és una frase escrita per algú que és considerat un catòlic conservador. Tanmateix, la gràcia és que coincideix, gairebé literalment, amb la del cineasta britànic d’esquerra radical Ken Loach, que arran de la seva darrera pel·lícula, The old oak (2023), va declarar que “l’optimisme és progressista” i que “quan la gent perd l’esperança, vota feixisme”. Chesterton i Loach, des de perspectives ideològiques contraposades, i per si fos poc a cent anys de distància l’un de l’altre, combaten el pessimisme i la desesperança perquè saben que aquestes actituds, amb l’aparença de ser crítiques, en realitat són descoratjadores, dissuasives i alimenten el cinisme.
Entenc que combatre el pessimisme en aquest final del primer quart de segle XXI pot semblar una empresa no tan sols inútil, sinó absurda. Però, en primer lloc, cal dir que el pessimisme no s’explica només per les circumstàncies actuals. Segur que encara podríem anar més lluny, però podem recordar que John Stuart Mill en la seva autobiografia publicada el 1873, ja fa 150 anys, escrivia: “He observat que qui és admirat per molta gent com a savi no és pas qui manté l’esperança davant dels que es desesperen, sinó qui perd l’esperança davant dels que la conserven”. Exactament com ara. I en segon lloc, si bé el moment present no convida a gaires alegries, vist amb una mica de perspectiva hi ha raons per confiar en el futur. Els progressos científics no cessen i segueixen proporcionant bones respostes als problemes que es plantegen, siguin sanitaris o mediambientals; la capacitat de reacció de la humanitat en moments extrems es constata arreu, i la consciència sobre com és d’imperiós respectar els drets humans va creixent, i és precisament perquè hi ha aquesta consciència més gran que cada dia es denuncia més la seva vulneració, sense que vulgui dir que es respectin menys.
L’anàlisi de les fonts del pessimisme, més accentuat com més benestant és qui n’és portador, és una feina urgent. Hi ha obres que de manera fonamentada ja hi han contribuït. The rational optimist, de Matt Ridley (2011); Enlightment now, de Steven Pinker, o Factfulness, de Hans Rosling (ambdós de 2018), en són exemples. Però, a més, cada dia es demostra de manera més clara que, com assenyala Ken Loach, el creixement de les ideologies autoritàries, populistes i fins i tot feixistes està inequívocament relacionat amb la desconfiança i la desesperança, que s’alimenten d’un profund pessimisme cultural. Era Chesterton qui també havia sentenciat: “Penso que el pessimisme sincer és un pecat imperdonable”.
En definitiva, és el pessimisme el que converteix la crítica en un lament inútil, i és l’optimisme el que posa la crítica al servei de l’esperança en un món millor. I si ara vivim temps veritablement difícils, en el pla de la política internacional, en el terreny de la nostra supervivència com a nació i sovint també en l’àmbit de les nostres experiències més personals, tinguem present un darrer pensament de Chesterton: “Només és gràcies als que perseveren quan tot sembla perdut que l’esperança torna a brillar”.
