L’ou i la castanya
Que una xarxa social com Twitter ha tingut un pes remarcable en el debat social i en la manera de comunicar dels polítics i dels líders d’opinió em sembla un fet innegable. Que alguns personatges públics deixin aquesta xarxa social empesos per l’hostilitat de les masses cap a ells, que se sentin linxats i perseguits i denunciïn 'el ramat digital' i enyorin el món d’abans d’aquesta mena de plataformes –quan la crítica era més difuminada– em sembla ben normal, però confondre Twitter –ara X– amb una mitjà de comunicació clàssic em sembla un error de base prou remarcable.
Quant més llegeixo i m’informo sobre com funcionen aquestes plataformes més veig que és com confondre un ou amb una castanya, només perquè les dues coses semblen vagament rodones. Els diaris han basat els seus negocis en vendre informació elaborada, editorialitzada o dirigida segons uns interessos de mercat, sovint, a més de polítics, i ètics. X es basa no a donar-nos cegament contingut, sinó a estudiar quina mena de contingut consumim i dirigir els esforços de la plataforma a fomentar que hi continuem enganxats com més hores millor. X ens estudia i perfila i ens dona allò que sap que atrau més la nostra atenció, i capta dades, que també explota, perquè pot arribar a vendre-les a tercers.
Quan diem que determinades xarxes socials són hostils o estan plenes d’odi no és tant que hi hagi gent guillada fent-les servir, sinó que és que des d’aquestes empreses es promou determinat contingut; l’odi o el racisme o la misogínia —o el que sigui— no hi són espontàniament: són promoguts per decisions algorítmiques. I no perquè s’hi estigui a favor, no, sinó perquè és el que fa bullir l’olla… Quan relacionem una xarxa social amb un dels pecats capitals —Instagram amb l’enveja, Facebook amb la supèrbia, TikTok amb la mandra, X amb la ira, etc.— no és una revelació espontània: és una política d’empresa, simplement.
A X la gent és repatània, pessimista, mossegadora i irreconciliable perquè des d’allà es promou contingut que aixeca la polèmica, la divisió i la incapacitat d’empatitzar. Sempre ha tingut polítiques clares respecte del que cal fer amb l’atenció que ens desperta i amb la informació que dedueix de nosaltres mateixos. Ara aquest estri ha estat adquirit per l’home més ric del món; i pensar-se que des d’allà es pugui promoure, ara menys que mai, alguna mena de revolució —o de simple descontentament— em sembla d’una ingenuïtat aclaparadora.
La gent està creant gratuïtament contingut, sovint polèmica respectable, perquè l’home més ric del món pugui seguir fent créixer el seu compte de resultats. Em temo que fins i tot un moviment com el #MeToo, que va fer que tantes dones s’atrevissin a parlar dels abusos sexuals a les xarxes, serà impossible amb les noves polítiques de continguts. Cada vegada el que hi trobem és més sensacionalista, groller i delirant, promoció directa o indirecta de productes miracle, una versió exagerada —i autocentrada— del contingut que ens donaven les primeres televisions privades. Elon Musk diu que el principal problema que tenim és el col·lapse poblacional. Jo em temo que el problema és que tenim algú decidint, només perquè té molts diners i ha comprat influència, què és un problema i què no.