L'estat de la primavera
Dissabte, vint-i-dos de març de 2025. A dos quarts de sis de la matinada, els núvols nocturns, desdibuixats, d'una blancor espectral a causa del reflex de la claror urbana, deixen entreveure una mitja lluna que, per contrast, sembla groga. El silenci dens de la matinada, el seu alè humit, la sensació de suspensió en el temps. Fa fred. M'ha semblat distingir el parell de ratpenats que patrullen el seu espai aeri, el que hi ha damunt dels jardins de casa meva, però no n'estic segur. Potser ja s'ha acabat la hibernació o potser m'he confós. No ho sé. Normalment fan cercles regulars, tot i que el seu vol és maldestre i erràtic (res a veure amb l'elegància i la precisió aerodinàmica dels falciots). Desconec on es refugien durant el dia. Sovint passen a menys d'un metre i mig de les finestres de la galeria, sense fer cap soroll. És normal que aquests animals hagin acabat donant lloc a tantes històries truculentes. M'agradaria saber si em veuen, si formo part del seu paisatge, o si només estan pendents dels insectes que són a la vora dels llums del carrer. El seu món és estrany, cap per avall.
Amb la intenció d'informar els lectors de l'ARA de l'estat de la primavera, que és un tema de rabiosa actualitat, la meva dona i un servidor iniciem una caminada dura, important, des de Gràcia fins a Torre Baró per la carretera Alta de Roquetes. Les vistes solen ser impressionants, però avui no s'albira gran cosa. Olor de terra molla –reminiscències intemporals, atàviques–. Des de la part més alta del cim es veuen les ciutats del Vallès i del Barcelonès, que semblen més petites del que en realitat són. De lluny, la torre que atorga nom al barri sembla una edificació imponent. Quan hi ets davant, però, és decebedora: una fantasia kitsch sense acabar, un trist malentès arquitectònic. A més a més, no se'n fa cap ús. Com que plou sense interrupció des de fa gairebé deu dies, l'herba dels marges té avui una verdor pujada, magnificent; ha crescut moltíssim. Ens sorprèn l'enorme quantitat de fonoll encara tendre, de lliris morats i de flors grogues de colza silvestre que han aparegut per tot arreu. Els cactus també han reviscolat, tot i que es veuen els esquelets fibrosos dels que no han resistit els anys de sequera. Hi ha una determinació ambiental febril, cega, imparable, la mateixa a la qual Stravinski va atorgar un so enigmàtic a La consagració de la primavera. Les bosses de la processionària del pi, en canvi, han adquirit un color amarronat, un to esmorteït molt diferent de l'aspecte lluent de tela d'aranya que tenien fa unes setmanes (desconec si és per efecte de les pluges o per alguna altra raó). També hi ha petits bolets de primavera que no sé identificar. L'olor de tot plegat és penetrant, generosa. Potser perquè provenim del Segrià, no ens podem estar de mirar si hi ha cargols. Res: quatre mal comptats. Abunden, en canvi, les petjades que deixen els musells dels senglars al terra fangós quan busquen cucs i arrels.
Tècnicament, continuem dins de la ciutat de Barcelona, però no ho sembla pas. Com que en aquella hora, quarts d'onze, fa sol –després ha tornat a ploure– el paisatge presenta un aspecte bromós, difuminat per efecte de l'aigua de pluja que s'evapora lentament a mesura que puja la temperatura. Aquesta boirina no deixa veure la part superior de les torres de la Sagrada Família, que ara semblen molt més altes –la il·lusió del límit, o bé de la seva absència aparent, és un dels fonaments de la prestidigitació i, en general, de la fabulació humana–. Tornem per l'extrem nord de Nou Barris. Són carrers costeruts, ombrívols, irregulars, improvisats fa cinquanta o seixanta anys de qualsevol manera. No tenen cap gràcia ni cap element que els pugui arribar a fer remotament atractius. Viure aquí és meritori, i ho dic sense cap ironia. La població que va edificar treballosament i dignament aquests habitatges entre finals dels seixanta i començaments dels setanta, molt envellida, ha estat quasi substituïda per pakistanesos, magribins i llatinoamericans. A la baixada del Pedregar (quin nom!) se senten olors agradables i exòtiques: s'acosta l'hora de dinar, almenys per als qui no celebren el Ramadà.
La tarda d'aquesta primavera plujosa ha declinat lentament, amb una molt calculada i elegant parsimònia blava: a dos quarts de vuit encara era de dia. Pels carrers de Gràcia es percebia la imminència de la nit de dissabte, que entre els joves sempre té una dimensió vagament eròtica, i entre els vells un punt de nostàlgia. Les petites expectatives humanes, la cucanya primària però infal·lible de la vida...
