Me’l trobo sovint
És un caràcter molt curiós. “Coneixes tal cosa?”, li preguntes. Pot ser un restaurant, un bar, un llibre, un grup de música, un vi. “Psè...”, titubeja. I de seguida, perquè no es noti que no, fa: “Però no sé...” O “No és per a mi”, amb una boca plana, de tortuga, com si patís, esclar, perquè els del restaurant, el bar, el llibre, el grup de música no compten amb el seu entusiasme. Ja veus que no, que no sap de què li parles, o potser sap de què li parles però no ho coneix. Mai dirà: “No”. Mai dirà: “Explica-m’ho”. Ell ha nascut per recomanar. Però no ha nascut perquè li recomanin res. Li agradarà aquesta sèrie si l’ha trobat tot sol, buscant amb el comandament, però no li agradarà si l’ha recomanada algun “adotzenat” de la ràdio. Dirà que tal restaurant està bé si n’ha trobat l’opinió d’algun expert, si pot ser estranger, en alguna web no massa coneguda. Però si el que n'hi parla és el seu company de feina, no hi voldrà anar. És per això que li agrada, si pot ser, envoltar-se de gent més jove que ell. De gent més burra no, perquè la gent burra, esclar, no té ganes d’aprendre res. Els joves, en canvi, poden obrir els ulls, sentir admiració pel que recomana. Les mateixes ganes que té de fer-te descobrir coses (un restaurant, un bar, un llibre, un grup de música, un vi) són les nul·les ganes que té que algú n'hi descobreixi cap. Si no pot evitar que li agradi un restaurant, un bar, un llibre, un grup de música, un vi que algú li ha recomanat, ràpidament se n’apropiarà. Serà el seu restaurant, el seu bar, el seu llibre, el seu grup de música, el seu vi.
Però això passarà poques vegades. Cap amic, pare, fill o tiet el podrà fer admirar de res que no trobi ell. Sigui un llibre o un bolet.