L’ull d’en Salman

Ens vam apuntar a classe amb en Salman Rushdie. Al portal web masterclass, bo i pagant una quota anual, vam tenir accés al plegat de vídeos ‘magistrals’ que Rushdie havia enregistrat –convenientment editats, acompanyats de materials i d’imatges d’arxiu– per explicar la seva obra i l’escriptura literària. Els ‘trucs’ del seu ofici, la seva visió del que és fer novel·les i tot l’enrenou tècnic que sol acompanyar aquesta mena de didàctica: la creació de personatges, l’elecció dels punts de vista, la planificació o no de les històries abans d’escriure-les… Rushdie es mostra en aquestes classes perspicaç, entusiasta, molt divertit, un enamorat de la literatura i de la novel·la com a gènere total, un home que sempre va voler fer això, escriure literatura de la millor —i que no va encertar-la a la primera. 

Rushdie és d’aquells escriptors maximalistes, els hereus de la tradició més fantasiosa, lliure i desbocada de la literatura, des de Cervantes a Rabelais, un autor d’una obra exuberant, no precisament fàcil per al lector acomodatici. Cada novel·la seva és un terbolí de personatges i fantasies, de disbarats i de petites històries encavalcades, de passions formidables que salten amunt i avall en el temps i en l’espai, i que t’atordeixen i confonen, perquè Rushdie sempre ha volgut ser també un simple explicador de rondalles, que, a més, sabés tots els mecanismes (sí!) que ens ha possibilitat no només la novel·la postmoderna sinó també les contribucions de la cultura de masses: del cinema a les sèries de televisió o les cançons de moda. Xahrazad amb estudis de teoria de la literatura (i una targeta de crèdit il·limitat); sí, és perillosament inspirador. Llegint-lo tens la impressió que té un cervell total, omnívor, d’una fertilitat espaordidora, per bé que pot ser també esgotador posar-se a l’alçada de la seva minuciosa magnificència. En català se li han traduït algunes obres, des d'Els versos satànics als Fills de la mitjanit, també aquestes últimes obres que darrerament publica Proa, i que, sent molt aplaudides a fora, per aquí s’han atrevit a dejectar-les amb una altivesa desagradable (així, la ressenya que va publicar aquest diari sobre la seva ‘La decadència de Nero Golden’, font d’inspiració dels meus dos últims llibres, ara ja ho podem dir; a més, anticipa això que li ha passat ara a l’autor…). Rushdie va ser el primer escriptor internacional que vaig descobrir: l’any 1989 sortia molt per la televisió arran de la fàtua de Khomeini, i recordo sobretot veure’l escriure a màquina, compulsivament, mentre la càmera el filmava en rodó. Veure aquell home fent això, tan feliçment, sent perseguit per les seves fantasies ‘herètiques’ (no vaig entendre res d’Els versos satànics quan vaig llegir-la poc després…) em va fer veure que la literatura era important, i que la vida dels escriptors pot ser molt arriscada… Ara l’han apunyalat: però viurà, i escriurà més, i si perd un ull estic segur que sobre aquell ull, i el que no veurà –o veu, des d’una altra banda–, en farà una novel·la de cinc-centes pàgines. Llarga vida a aquest geni caparrut.    

Melcior Comes és escriptor