L’ull de Déu de la BBC
Amb l’adeu a Elisabet II la BBC ha culminat onze dies de programació especial i retransmissions en directe caracteritzats per un periodisme d’espera. És com si el temps s’hagués quedat aturat a la pantalla en un impàs de cerimònies i gent fent cua. Dilluns, el dia del funeral, la BBC va fer un últim exercici de slow TV, de televisió que respecta el ritme real de la vida. Des de primera hora del matí el presentador estrella, Huw Edwards, feia de mestre de cerimònies de la retransmissió amb entrevistes i connexions en directe. “¿Quin significat té per a vostè aquest dia?”, li preguntava a tothom que s’asseia a la cadira, des del dramaturg Andrew Lloyd Webber fins al biògraf de la casa reial, passant per l’exatleta Sebastian Coe. A partir de les 11.45 hora nostra, quan es va iniciar la processó cap a l’abadia de Westminster, la BBC va emmudir i va saber elevar el silenci a la màxima expressió del seu significat. Un plantejament narratiu insòlit perquè l’absència de narració acostuma a provocar pànic en els mitjans de comunicació que entenen la verborrea com el ganxo per mantenir l’espectador atent.
Durant una hora i mitja, la televisió pública va entendre que el seu paper consistia, senzillament, en prioritzar la imatge, amb una realització estudiada al mil·límetre. Va deixar la pantalla neta de rètols i va mantenir el so original de la solemnitat del moment. De fons se sentien les ordres militars, les campanades del Big Ben, el lament de les gaites i la calma majestuosa que es respirava durant tot el recorregut. El mutis narratiu garantia als espectadors la càrrega emotiva i l’èpica més autèntica que s’havia dissenyat per a la cerimònia de comiat. Assistents i audiència compartien el moment. El trajecte del Parlament fins a Westminster significava una transició de la dimensió política a la dimensió religiosa de la figura d’Elisabet II. I per això es va començar a recórrer amb assiduïtat als plans zenitals que mostraven el cotxe funerari a vista d’ocell. Dins de l’abadia, el silenci es mantenia sepulcral i només es filtrava la lleu reverberació dels grans edificis eclesiàstics. I es reiteraven les imatges des de les altures. Més enllà d’una decisió estètica, hi havia una càrrega simbòlica celestial. Era la mirada de Déu, que és qui ha atorgat el poder perquè tot aquell espectacle sigui possible. Les hores de comitiva fins a Windsor es van convertir en una retransmissió hipnòtica. El cotxe fúnebre avançava lentament enmig de soldats marcant el pas, coreografies militars, rius de gent amb els mòbils aixecats i paisatges verds.
La BBC va combinar, en alguna ocasió puntual, els plans de la família reial amb escenes dels parcs i places de diferents localitzats del país on s’havien instal·lat pantalles per seguir l’esdeveniment. La gent del carrer, els britànics, se sumaven al silenci davant les imatges. Era la manera d’expressar un sentiment col·lectiu i transversal de dol i pregària. La televisió era el vehicle d’unió i la notària del comiat multitudinari.
