La crisi de l’habitatge

Aquesta setmana passada em va sorprendre veure amb aquest títol un article que en el seu contingut, parlava de la crisi de l’habitatge. Però no des de la perspectiva del drama social actual, aquí i arreu de l’estat, relatiu a les dificultats d’accés a un habitatge digne a preus raonables, sinó en relació amb una suposada “crisi” del sector de la construcció.

L’article exposava que ara s’edificava una cinquena part del que es va edificar durant el ‘‘boom’’ immobiliari (2004-2007). I jo pens: tanta sort!

Les dades del COAIB diuen que el màxim va ser el 2006 amb 15.338 habitatges visats i que, en canvi, en el 2023 només se n’han visat 3.292. És interessant veure els perquès de tot plegat i és interessant veure que des del gremi de la construcció apunten que l’única solució davant la greu crisi de manca d’habitatge –i de la que ells poden esdevenir salvadors– és posar més habitatge al mercat. Això evidentment pel sector, implica posar més sòl disponible, agilitzant la tramitació dels sòls urbanitzables i imaginam que, en la línia del que proposà Vox i que el PP no qüestiona, liberalitzar sòl. Objectiu per a l’associació de constructors: superar la seva particular “crisi”, construir 7.000 habitatges/any per “salvar” una crisi social que té les arrels molt més profundes, complexes i perverses que la disponibilitat de sòl per construir més i més aviat.

Així, s’aprofita la situació realment ja provocada pel mercat i la política, per justificar a l’empara de la greu crisi social de l’habitatge, noves polítiques neoliberals per alliberar sòl i construir més, sempre més. I amb això responen a les dinàmiques pròpies del capitalisme, que continuen assumint el mite que el creixement és possible i necessari, exponencialment i fins a l’infinit.

En cap moment hi ha una mirada social, ni ambiental, sobre la qüestió de què pot significar mantenir un ritme de construcció de 7.000 habitatges nous a l’any o la reconversió d’altres milers per divisió o requalificació de terrenys, en un context de crisi ecològica i en un context demogràfic que a les Illes comença a representar una tensió en molts aspectes. Tampoc hi cap la reflexió relativa a l’increment d’aquesta població a uns anys vista, atenent els recursos disponibles, la transformació de sòl, ni el context econòmic. Evidentment, tampoc la incidència que en tot això, tendrà la crisi climàtica que ja és emergència, però que seguim sense voler assumir, més enllà de lamentar-nos quan hi ha episodis greus localitzats, als que miram amb por per després continuar exactament igual i com si res, un cop restaurada la dinàmica suïcida que hem identificat com “la normalitat”. Nogensmenys convé recordar que el PP estava més que disposat a poder permetre la construcció de nous habitatges en zones inundables i altres de risc, i a hores d’ara hi permet encara la legalització de les existents. Quasi res.

Tampoc en el relat que construeixen hi ha el paper real dels mercats que es presenten encara com el “salvadors”, i ja hem après, perquè ja som grandets, això de les dinàmiques capitalistes, que el mercat només justifica la demanda per créixer més, però no per resoldre-la des d’un punt de vista social i de bé comú, sinó per aprofitar quan hi ha escassa oferta en relació amb la demanda, per retenir, especular i apujar preus. I en un món cada cop més polaritzat entre rics i pobres, el mercat s’enfoca a satisfer la demanda dels rics que sí que poden pagar, i molt, i que implica una plusvàlua important pel sector, Vet aquí la darrera peça de la dramàtica i perversa situació. De fet, el mateix sector reconeix que el que es construeix ara és habitatge d’alt poder adquisitiu i des del GOB en donam fe: mentre la població veu com es degraden els centres de pobles i ciutats, veim la quantitat de cases buides i les escasses polítiques enfocades a la rehabilitació i relatives a mesures socials, denunciam periòdicament com les bosses de sòl urbanitzable que queden o urbanitzacions com les de Son Font a Calvià, i a les grans finques de la Serra i del Pla, hi apareixen grans mansions exclusives de propietaris rics o de grans especuladors del món immobiliari financer que, en la situació actual estan fent el seu particular “agost”, perquè clar, falta habitatge!

En paral·lel i també com a notícia d’aquesta setmana, el Govern sortia fent bandera (mai millor dit, ara que això de les identitats ens està tornant tant reaccionari) del seu particular “pla de xoc” en matèria d’habitatge, que han impulsat amb el decret d’emergència habitacional, la promoció pública i els programes de lloguer segur i construir per llogar. Amb la Llei d’emergència hi ha 667 habitatges per canvi d’ús de terrenys que inicialment s’havien de destinar a equipaments públics –i que a Calvià ja ha aixecat els veïns de Cas Català a la contra–, altres 549 per canvi d’ús de terrenys prevists per equipaments privats, 182 habitatges per reconversió de locals i altres 133 per increments d’alçada, 90 per poder acabar edificis inacabats, 34 per projectes de reconversió d’establiments turístics i 15 per divisió d’habitatges en noves unitats. I ens ho venen com si això fos una bona notícia! Tenir nuclis urbans densificats i sense solars per ampliar equipaments públics, quina meravella! És el contrasentit més gran des del punt de vista del planejament urbanístic: créixer en població sense créixer en equipaments i serveis o menjant-se zones verdes. La pressió per densificació i manca d’equipaments repercutirà innegablement en la qualitat de vida. Així mentre anirem incrementant pressió en els contextos urbans, els rics es construiran els seus amplis xalets a distància per no ser molestats per qui, amb la seva feina i en unes condicions vitals cada vegada més precàries, esdevé la mà d’obra per a la construcció de les seves bombolles paradisíaques. Mil motius més amb tot plegat, per sumar-se a la mobilització que el 5 d’abril es preveu a tot l’Estat, impulsada pels moviments per l’habitatge. Arreu hi ha motius, aquí a casa nostra, amb les polítiques actuals, molts més.