Laberint de la costella
No cal ser feminista per haver-se preguntat, en temporades d’exaltada candor, per què Déu va crear la dona des de l’home –la famosa costella- i no al revés. I no cal ser feminista per haver-se sentit molest per aquesta veritable fundació de la desigualtat. Com hauria influït en la configuració de la relació entre els dos gèneres una estratègia divina contrària a la que va aplicar? Com hauria condicionat el nostre pensament la inversió de l’ordre creatiu? Hauríem de suposar que la jerarquització social dels gèneres no hauria estat exactament com és ara. No hauria estat vexatòria per a la dona.
La Creació –i bona part de l’Antic Testament- és plena d’imatges de bellesa enlluernadora, tot i que deutora, majoritàriament, d’anteriors mitologies arrelades en territoris propers als escenaris de la pròpia mitologia bíblica. La qüestió més angoixosa -i la més lluminosa alhora- és l’origen del món i l’aparició de l’home a la Terra. Les respostes primigènies, diuen els entesos (S.N. Kramer, p.e.), hem de cercar-les a la més antiga Súmer, on els déus menors, cansats de fer feina per als seus superiors, promocionaren la creació de l’home: d’aquesta manera, ells podrien tenir una vida regalada, d’allò més confortable. És propi dels homes i dels déus aspirar a fer dur el feix a un subordinat.
La deessa sumèria que donarà origen a la dona creada al Gènesis és Nin-Ti, advinguda a aquest món per curar una costella d’Enki, déu de les aigües. El nom de la deessa es forma amb els vocables Nin (dama) i Ti (costella). En sumeri, Ti també significa vida o fer viure. En el decurs dels segles, aquesta mitologia nodrirà la Bíblia, i en el relat de la creació de la dona es llegeix Ti com a costella. Deliberada o no, aquesta lectura és severament reduccionista, encara que, un cop creada bíblicament la dona, se l’anomena Eva, que en hebreu significa la que dona vida. Però el que persistirà en la mitologia que encara avui perdura és la versió de la dona creada per Déu a partir d’una costella de l’home.
Tot plegat podria semblar simplement un d’aquests endimoniats laberints mitològics, complicats encara més per la semàntica. Però, així i tot, no podem prescindir del significat més clar d’aquesta antroponímia, la dama que dona la vida. I que no està supeditada a l’home en raó del seu origen.
Guillem Frontera és escriptor
