Lacan i la bandera

Si no fos per les seves terrorífiques conseqüències, aquest reflux gàstric de conceptes estantissos, resultaria fins i tot tendre i commovedor de tan obvi. Però aquí ho tenim: caça, cotxe, bandera. Tot tan fal·locèntric que els lacanians es freguen les mans: duien dècades esperant que arribés aquest moment per reivindicar el seu mestre i aquí venen els manifestants de Ferraz brandant nines inflables. 

Impossible no parlar de desplaçament metonímic i sospitar que, en el fons, darrere de tot això no hi ha altra cosa que un ranci brouet de masculinitat tòxica i desubicada. De fet, és molt probable que la secció feminista ja ho hagués detectat i diagnosticat i que jo m’estigui marcant aquí un mansplaining de manual. 

El cas és que cada vegada em sembla més evident que l’auge del feminisme és un dels factors que expliquen, tot i que només sigui en part, el ressorgiment de tots aquests tics ultres i que, en realitat, del que estam parlant aquí és, ras i curt, de follar. O més bé de no fer-ho. 

Pot semblar reduccionista, ho sé, però és que els mascles hi tenim certa tradició, en això de ser mecanismes simples. Així que no cal ser cap geni per intuir que tot aquest bla-bla-bla només amaga el de sempre: l’obsessió masculina amb el seu propi fal·lus, la seva titola, la verga, la pixa, el pardal. 

Parlen del seu fal·lus els patriotes quan parlen de la seva bandera. Parlen del seu fal·lus quan reivindiquen el seu sacrosant dret a circular en cotxe, clarament, també, una extensió del seu fal·lus. El de les escopetes és tan transparent que no cal ni comentar-ho. I quan xerren de llibertat, de fet, estan parlant de poder fer el que els surti del fal·lus com han fet sempre, amb un privilegi que ni tan sols han considerat com a tal perquè són homes, blancs i follen amb dones. O almanco ho farien si no fos perquè les dones, en aquests temps obscurs i funestos, s’han deixat enganar per quatre bruixes que vessen rancor i ànsies de revenja cap al sexe masculí i els han omplert el cap d’idees espúries i sectàries com que han de tenir els mateixos drets, que poden tenir una opinió pròpia, estudis i fins i tot passejar cans i fer-se tatuatges, enlloc de viure entregades a l’honrosa tasca d’obeir el seu marit i cuidar la seva llar i els seus fills. 

En resum, la culpa de tot, com sempre, és de les dones, portadores de temptació i pecat, que neguen el seu amor al Gran Mascle Blanc, que, clar, alguna cosa ha de fer amb tota aquesta testosterona tudada i es veu obligat –recordem-ho, per culpa exclusivament seva– a entregar-se a la violenta exaltació de la pàtria, córrer imprudentment amb el cotxe (que, en la mesura de les possibilitats, ha de ser ben gran i contaminar… la toxicitat aquí és un tema crucial) i fotre tirs a coses, en principi animals, però els desplaçaments metonímics, com les armes i els testicles, els carrega el Diable, i ja se sap… 

En fi, que l’única cosa que supera la meva vergonya de tenir penis és la vergonya de ser humà.