Lamine Yamal ens guia cap al cel
1. Mossèn Ballarín tenia una definició de cel ben particular. “És un lloc on el Barça li marca un gol al Madrid a cada minut”. La primera part de la final de Jidda s’hi va assemblar molt. El Barça va passar pel damunt de la defensa de nyigui-nyogui del Reial i va marcar quatre gols. I, si no arriba a ser per Courtois, amb tres aturades extraordinàries, l’equip de Flick podia haver marcat set gols a l’equip de Florentino, que ja no sabia com asseure’s a la trona reial que li van posar a la llotja. La clau del partit va ser que el Barça va poder remuntar, prou ràpid, el gol inicial del Madrid. Una vegada més, el rival del Barça que mereix perdre comença guanyant per una fuetada de Mbappé. I aleshores va sorgir Lamine Yamal per demostrar que, amb 17 anys, si al camp hi havia un aspirant a guanyar la Pilota d’Or era ell. La jugada del seu gol ho té tot: té les fintes d’un geni i el toc subtil de Messi. Una meravella. Una llàstima que, per l’expulsió del porter del Barça, Lamine Yamal hagués de ser substituït. Potser millor, ben mirat. Amb Rüdiger desfermat, el seu turmell estava en perill. Primer títol per al de Rocafonda i per a una colla de jugadors amb pinta de campions.
2. Hansi Flick va definir el mes de novembre d’una manera molt expressiva. “Un novembre de merda”. El desembre, per al Barça, encara va ser pitjor amb les derrotes a Montjuïc contra el Leganés i l’Atlético. El gener havia arrencat de mal borràs. Entre desinscripcions, polèmiques, botifarres i la dimissió d’un vicepresident, només faltava la petició d’Araujo de marxar del Barça. Tots els camins duien a la derrota, però el Barça va tornar a fer una exhibició com a equip. D’intensitat, solidaritat, efectivitat i control del partit. I, més divertit encara, matant futbolísticament el Madrid amb la seva millor medicina: el contracop. Fins a l’expulsió de Szczesny, va ser un festival. Un espectacle de futbol total. Flick, que havia guanyat totes les finals com a entrenador del Bayern, continua al 100%. De moment, la seva primera final amb el Barça ja és al sarró. I amb una maneta contra qui fa més il·lusió. Aquesta ja no serà una temporada en blanc.
3. Abans de la final, els barcelonistes creien que Vinícius, expulsat per agressió a Mestalla, no havia de jugar la Supercopa. Els madridistes estaven convençuts que Dani Olmo no podia disputar la final perquè la Lliga li va retirar la fitxa. A Espanya consideren que Puigdemont va pressionar Sánchez perquè el CSD donés la mesura cautelar perquè el Barça pogués, a l’espera de la resolució judicial, fer jugar Olmo i Víctor. Com si Pedro Sánchez, entre el germà i la dona, tingués temps per parlar de futbol i ajudar el Barça. Al final, ni Vinícius ni Olmo van ser els protagonistes. De fet, Olmo va ser suplent de Gavi. Després de la victòria del Barça estem ja pendents que algú –Tebas, la Federació, la central lechera– impugnin el partit per alineació indeguda del davanter de Terrassa.
4. Rafael Louzán, nou president de la Federació Espanyola de Futbol, difícilment millorarà res del que hi havia. No només no fa costat a les seguidores del Mallorca que van ser intimidades, humiliades i tocades a l’estadi de Jidda després de la derrota contra el Madrid, sinó que ahir va lloar les bondats del país amfitrió. Va dir que “Aràbia és un gran país, són amables i carinyosos” i que la Federació té la voluntat d’allargar el vincle perquè la Supercopa es jugui allà “de manera permanent”. Aquest home ha vist la comissió milionària que es va emportar Gerard Piqué per aconseguir que aquesta competició es jugués a Aràbia, ha vist la pasta que li queda al futbol espanyol i, encara que aquells contractes estiguin sota investigació, ell també aixeca el dit. Que la felicitat dels petrodòlars no te l'espatllin unes aficionades baladreres del Mallorca. Valors? Per a què? Calés, tu. I endavant. Una vergonya.
