Les Lamine Yamal que no es veuen

Confesso que tinc el cor dividit amb el fenomen del jove Lamine Yamal. D’una banda, penso en tots els nanos de barris com Rocafonda que es passen el dia perseguint una pilota, que s’organitzen per formar equips informals i gaudeixen de l’alegria dels esports. No són pocs els que a través del futbol canalitzen situacions familiars conflictives o l’angoixa que comporten la precarietat i el desarrelament de les seves famílies. Surten de casa per anar a jugar però també per fugir-ne. Per als fills de la immigració i els fills dels pobres, que un noi com ells arribi al nivell més alt de l’univers futbolístic és una injecció d’amor propi i orgull, una venjança contra un entorn que sovint els identifica com a aliens, estrangers, perillosos i delinqüents. Que el talent, en aquest cas futbolístic, no discrimini per procedència ni color de pell i aquest fet sigui difós de manera massiva contraresta les essencialitzacions negatives del racisme. Ara bé, l’èxit dels futbolistes que es converteixen en estrelles mundials té un revers contraproduent: que els fills dels barris oblidats ho fiïn tot al somni de voler-se convertir tots en Lamine Yamal. Al capdavall, encara que vingui de Rocafonda i la Torreta, el jugador és membre d’una elit ultraminoritària, un grup molt reduït d’homes que arriben al cim i ho acaben tenint tot. El que amaga la resplendor enlluernadora del seu èxit són els milers i milers de nens que formen la base de la piràmide. La majoria es quedaran pel camí, seran implacablement descartats pels mateixos clubs que ara treuen pit d’inclusivitat. Les famílies que sacrifiquen tots els caps de setmana portant amunt i avall el fill futbolista ho saben prou bé: la cursa és darwinisme pur i els equips amb més anomenada tenen de tot menys compassió pels que no siguin extraordinaris. El perill més gran d’aquest miratge meritocràtic és, llavors, fiar-ho tot al projecte d’aspirar a ser un Lamine Yamal, que seria com fiar-ho tot a guanyar la loteria. Per què t’hauries d’esforçar en els estudis, per exemple, si practicant el teu esport preferit pots arribar a ser milionari? El futbol esdevé així un autèntic sabotejador de la consciència de classe, de saber quin lloc real ocupes dins de la piràmide de l’estratificació social.

El que també sap greu de l’enllumenament que provoca la cultura dominant del futbol és que deixa a l’ombra totes les Lamine Yamal dels resultats acadèmics que no seran mai rebudes per multituds que les ovacionin i, en canvi, estan fent un esforç titànic per seguir amb els estudis o per arribar a la universitat. Tenen més elements en contra perquè, com els nois, han de sobreposar-se a la pobresa, la precarietat, el desarrelament i la falta d’equipaments, però a més a més han de batallar contra les dificultats que els comporta el seu sexe. De vegades els problemes els venen, precisament, dels aspirants a estrelles del futbol que diuen sentir-se orgullosos del barri i s’enfronten amb el racisme, però no tenen cap problema amb el masclisme. Consideren injusta la discriminació per color de pell però no la de gènere. Tenint en compte, a més, la misogínia que ha impregnat sempre la cultura de l’esport rei, és poc probable que el fet que els fills de barri ascendeixin en l’escala esportiva tingui conseqüències positives per a les noies i nenes. Al capdavall, el que fan els Lamine Yamal és triomfar en un univers masculí amb un model de vida i uns valors que tenen ben poc a veure amb els que impulsen les noies que trenquen barreres acadèmiques. Encara que no desfilin mai entre multituds que les venerin, elles són veritables campiones invisibles i silencioses i transformaran la societat d’una manera molt més profunda que qualsevol futbolista.