L'anàlisi d'Antoni Bassas: “Cuando veo lo que soy, yo mismo me causo respeto”

Aznar ha renunciat a ser president d’honor del PP. No és la notícia de què avui parlarà tothom, però Aznar va ser-ho tot a la vida política espanyola i encara que ja fa 12 anys va marxar de la Moncloa per la porta de la vergonya, és com aquell vell conegut per qui sents curiositat per saber com li va la vida.

Aznar plega d’un càrrec honorífic perquè no s’identifica amb el PP de Rajoy. Que no està d’acord ni en la política econòmica, ni en la manera de tractar Catalunya ni, en general, amb la manera d’exercir el poder que té Mariano Rajoy. Esclar, el primer que et ve al cap és que qui va nomenar Rajoy successor, a dit, va ser Aznar.

José María Aznar deixa la presidència d'honor del PPSobre Catalunya, diu que li sembla un error embrancar-se en l’‘operació diàleg’, però li podríem recordar que quan el 1996 va necessitar els vots de Pujol per guanyar la investidura com a president del govern va venir a TV3 i va arribar a dir, fins i tot, que parlava català “en círculos reducidos no muy amplios”, i que va cedir fins al 30% de l’IRPF a les autonomies. Vull dir que quan a ell li va convenir va pactar amb la Generalitat.

I sobre la manera d’exercir el poder, això és molt interessant. Perquè és veritat que Aznar sempre ha volgut picar molt amunt. Aznar volia fer un partit partit guanyador, sí, però era més que això. Aznar volia conquerir el poder? Sí, però era més que això. Aznar volia assolir l’hegemonia. Fer servir el poder perquè el debat polític i social a Espanya girés al voltant de les seves idees. I per això calia mantenir sempre la tensió amb l’esquerra. La tensió, no el diàleg. Calia presentar el debat sempre en blanc o negre, en bons i dolents. ETA va servir molt a aquest propòsit. Els atemptats de les Torres Bessones del 2001 li van servir molt també, perquè l’ajudaven a fer aquest món sense matisos, de xoc de civilitzacions que convidava a apuntar-se a la Internacional de la guerra preventiva. Va reunir-se amb Bush i va posar els peus a una taula mentre es fumava un cigar al costat del president dels Estats Units. Com deia el meu avi: “Cuando veo lo que soy, yo mismo me causo respeto”. I així li va anar com li va anar: es va apuntar al bàndol de Bush i Blair i ens va fer creure una mentida: que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva. I així va sortir com va sortir: intentant fent-nos creure una mentida: que ETA havia matat a la vora de 200 persones a Madrid l’11-M del 2004. I això és el que no suporta. Haver passat a la història com un mentider. I que no se li reconegui el mèrit dels cinc milions de llocs de treball que es van crear durant la seva presidència. No cal dir que molts d’aquest milions van ser de totxo i turisme.

I finalment, no sé com a Aznar no li passen les ganes de donar lliçons als seus en vista del que ara sabem que va ser aquell PP. Cal recordar que Rodrigo Rato, vicepresident seu i en qui va pensar com a sucessor, és el de les targetes 'black'? Cal recordar-li que el seu ministre Matas va acabar a la presó? Cal recordar-li que al casament de la seva filla a l’Escorial hi va anar la trama Gürtel encapçalada pel capo Francisco Correa? Cal recordar-li el capitalisme d’amiguets i de llotja de Bernabéu que va florir durant la seva presidència?

I pel que fa a nosaltres, és l’autor de la frase “abans es trencarà Catalunya que Espanya”. Ja sabem, doncs, quin és el seu objectiu. Estaria bé que els fets no li donessin la raó.