L’ascensor social fa voltes en un bombo

No em sabria greu si qualcú endevinàs autocrítica en aquestes paraules, perquè també ho són. Anem a pams però sense embuts: la grossa de Nadal és un tumor de naftalina enquistat en el teixit adipós franquista que envolta el nostre esquelet social. Hi ha múscul democràtic, és vera, com també òrgans vitalment europeus. Però el greixós embolcall desfigura, dificulta el sa exercici i, amb sa feixuga càrrega, provoca cansament, molt cansament. La loteria no és exclusiva d’Espanya: jocs d’atzar, n’hi ha arreu i els pobladors de la pell de brau no lideren rànquings de ludopatia. No és això. El que frega la ignomínia és convertir un joc de sort en l’únic referent d’ascensor social que ens queda i, a més, celebrar-ho amb la complicitat de tothom; des d’Hisenda, que en fa el seu gran recapte, fins als mitjans de comunicació, que consensuam un dia a l’any en què, a priori i sense debat, no hi haurà notícia més important ni prioritària. La grossa cohesiona gairebé tant com la Lliga, i moltes voltes pens que juntes són tota l’argamassa que pot brandar ara mateix l’Estat. Al llarg de setmanes, encabim la justícia social en dos grans bombos mentre convertim les bolles en espurnes de drets. Els nins i les nines cantaires excusen amb la seva innocent veu la injustícia del veredicte anual, el que a uns permet les alegries que als altres la feina, i el corresponent sou, nega. En un país on l’encletxa social creix, tenir feina no impedeix la pobresa i grans empreses eludeixen imposts amb la complicitat d’un govern fet a mida, la loteria de Nadal reparteix alegria per sort aleatòria. Repartir drets, equitat i dignitat, ho deixam per a societats menys narcotitzades per bombos i balons.