Latituds dels cavalls
Hi ha coses de les quals fa il·lusió ser contemporani, com per exemple l'obra literària de Manuel Baixauli. L'autor, que no endebades és de Sueca, acaba de publicar la seva setena novel·la, Cavall, atleta, ocell, un pas important en una obra feta amb consciència de si mateixa, amb títols com L'home manuscrit o La cinquena planta. Els elogis que ara rep Cavall, atleta, ocell (publicada per Periscopi, com l'anterior novel·la de l'autor, Ignot) són merescuts: Baixauli és une autre chose, un autor amb la rara capacitat de fer-nos mirar el món, i la literatura mateixa, d'una altra manera. A Cavall, atleta, ocell ens conta el conflicte entre un pare i un fill, i ens parla d'un fuster meticulós i obsessiu, del desemparament, de l'entotsolament, del riure, de cinema (proposa una mena de cànon, amb deu directors escollits), de la ciutat de Londres i del que vostès vulguin. Ho fa des d'un lloc molt particular, que un altre dels grans autors de les nostres lletres, Enric Sòria, va ubicar així: “El territori que s'agita entre el somni i la vetlla és l'autèntica geografia de la literatura de Baixauli”. És en aquest territori on trobareu el cavall (i l'atleta, i l'ocell) del títol: no us demoreu a anar a trobar-los.
Un cavall de Przewalski –una raça de cavalls salvatges– és, per la seva banda, el protagonista d'Al bosc vermell, un cavall fuig, la segona i extraordinària novel·la de Marta Soldado (extraordinari: literalment, fora del que és ordinari), que li ha valgut el premi Pin i Soler de narrativa i que publica Angle. En la mesura que en el centre del relat hi viu aquest animal, la novel·la admet adjectius com posthumanista o antiespecista. Tanmateix, el gran assoliment de l'obra és oferir una fonda visió de la condició humana a través de la peripècia vital d'un cavall que és ferit de jove i que va patint diferents processos de domesticació, i successius episodis d'explotació, amb una paciència proverbial. Marta Soldado sap donar una veritat forta a la memòria corporal i emotiva de l'animal, i també confecciona retrats contrastats dels personatges humans: delicats, foscos, mai caricaturescos ni morbosos. La geografia centreeuropea en què transcorre aquesta història commovedora, bellament escrita, recorda al lector que vivim els nostres dies violents, com va advertir Nietzsche (el filòsof i el seu cavall torinès, i el film de Béla Tarr són invocats a la nota final), guaitant a l'abisme. I succeeix que l'abisme ens torna la mirada.
El títol d'aquest article és manllevat d'un llibre de Francesc Parcerisas, que al seu torn el va agafar d'un poema de Jim Morrison convertit en cançó amb el seu grup, The Doors. El poema de Morrison parla dels mariners d'un vaixell que llancen per la borda uns cavalls, a fi d'alleugerir la càrrega. Parcerisas ha publicat enguany dues plaquettes de poemes esplèndides (Branquillons, amb el segell Edicions 96, de València, i una altra, Tothora fos encís, amb les Edicions de la Universitat de Barcelona). I sempre ve de gust citar-lo perquè és un poeta eminent del nostre temps.
