Sí

EscriptoraD’aquí a poc es casarà una de les persones que més estimo del món. Per això –perquè l’estimo molt i ja ho sap– li demanaria que no interpretés malament cap de les reflexions que –revestides de l’humor i la ironia habituals– voldria compartir amb relació al matrimoni o, més concretament, als rituals, protocols i tradicions que acompanyen la celebració i que, en alguns casos, em fan aixecar una cella o escriure un article, com a mínim.

Grouxo Marx, que no és el millor exemple d’èxit matrimonial, ja que es va casar tres vegades –o potser és el paradigma perfecte precisament perquè es va casar tres vegades, no ho sé–, deia que ‘el matrimoni és una gran institució; si t’agrada viure en una institució, és clar’. Cinismes a banda, però, i acceptant el simbolisme més noble que deu moure les persones a unir-se ‘oficialment’, ‘formalment’ o ‘legalment’ –‘de cara al món’, si preferiu una terminologia menys burocràtica, no sigui cosa que acabem donant la raó a Grouxo amb això de la institució!–, hi ha tot un seguit de tòpics desgastats i frases fetes –tan fetes que ja fan olor de socarrim, a l’any dos mil vint– que, com deia, sí que em permetré analitzar amb un punt d’humor que en cap cas vol llevar solemnitat –bé, una mica potser sí– a un ‘sí’ que, gràcies als benaurats diacrítics, encara protegim de l’arriscada ambigüitat a què ens exposaríem en el cas que el ‘si’ restés sense accentuar en referir-se, indistintament, a la interjecció afirmativa o a la preposició condicional. Sí als diacrítics fins que l’IEC ens separi.

Una de les convencions que em semblen més absurdes a les noces és aquell costum tan impersonal, insuls, abstracte i innecessari que –per si no fos ja poc atractiu, tot plegat, per a una dona de lletres– es concreta en una fórmula matemàtica horrorosa: el ‘+1’ que acompanya alguns noms propis; el ‘+1’ que ve a significar “vine amb algú, qui sigui, no importa, però fes el favor de no venir sol o sola, eh, que avui se celebra la parella”. A vegades, el ‘+1’ deu significar “pots dur la persona que t’acabes de lligar fa poc, que ja sabem que et duren poc, a tu, però a veure si arriba al juny, la cosa” o fins i tot “ostres, tu, no recordo el nom de la teva parella, però vaja, que la pots dur, d’acord?”.

El que, en canvi, es considera gairebé tàcit en el ‘+1’ és que no et presentaràs a la festa amb la teva àvia o amb el teu pare, i ni tan sols l’excusa del photocall tan instagramer justifica que t’hi presentis amb el gat. Posem-nos seriosos, si us plau –o vaja, com a mínim intentem-ho fora del photocall, quan la nostra dignitat ja no sigui posada a prova mitjançant perruques, llavis de cartró, màscares de colors i ulleres amb purpurina–: per què ser un 1 quan te’n pots sumar un altre? El ‘+1’ no deixa de ser una mena d’imposició subtil que, a diferència del que passa a les festes d’aniversari –mai no convidaríem un amic fadrí dient-li que vingui amb un ‘+1’ indefinit–, insinua una mena d’obligació implícita a obtenir un nombre de convidats multiplicable i divisible per dos; un desig de sumar parells –parells no mallorquins.

Més enllà de la qüestió del ‘+1’, però, tenim altres llocs comuns que pocs es resisteixen a transitar. Per exemple, penso en l’angoixa que experimenten els nuvis durant els mesos o els anys de preparació de la boda –hem arribat a interioritzar com a ben natural que l’embaràs esdevingui un tràmit rapidet al costat de l’organització d’una festa (una festa!) que dura un dia (un dia!)– i em pregunto si no té alguna cosa a veure amb la frase tan repetida i –espero– previsiblement falsa que diu “es que es tracta del dia més important de la teva vida”.

Eh… segur? Voleu dir, per tant, que cap dia de la vostra vida en comú superarà mai aquesta jornada organitzada, en molts casos, per persones o elements externs a la parella –els pares, la wedding planner, les possibilitats econòmiques, els compromisos–? I quin seria, doncs, el segon dia més feliç de la vostra vida en comú, a partir d’aquest moment? Ha d’arribar el nen? La compra de la casa? El divorci?

Algú deia que un matrimoni no deixa de ser un èxit pel fet d’haver-se acabat. Jo hi discrepava, perquè m’agrada pensar –el romanticisme està molt mal vist, ja ho sé, però el compro– que l’amor de parella –no necessàriament el matrimoni– pot durar per sempre –com els dubtes i les expectatives i les decepcions–, i que, quan s’acaba, no fem altra cosa que demostrar que aquell ‘sí’ que crèiem afirmatiu era en realitat un ‘si’ condicionat pels canvis i les contrarietats amb què la vida posaria a prova la parella. Ben mirat, però, ara sé que jo estava equivocada; ara sé que l’èxit a què es referia el meu amic s’assoleix molt abans: quan la parella s’adona que ha sobreviscut a la planificació de la boda. I a la boda. I al dia després.