Guionista i escriptoraEl nostre lèxic està ben farcit de conceptes amb un nom i un cognom: un substantiu i un adjectiu amb una vinculació semàntica lògica, incoherent, arbitrària o redundant, segons el cas, i tan emprats que, a banda de desgastar-se, són interioritzats obedientment per les nostres neurones –sovint més susceptibles a la repetició que a la comprensió– fins al punt que som gairebé incapaços de pronunciar el primer sintagma sense l’apèndix corresponent: de la mateixa manera que WhatsApp autocompleta una frase recurrent quan escrivim, el nostre cap afegeix de manera mecànica els adjectius 'emocional', 'absoluta', 'renovables', 'socials' i 'personal' als mots 'intel·ligència', 'majoria', 'energies', 'xarxes' i 'superació', respectivament.
Aquest darrer concepte, el de la superació personal, forma part del diccionari habitual de tot psicòleg, coach, terapeuta, entrenador de gimnàs, monitor de spinning, dietista, tutor d’institut, influencer i –per extensió– de tothom que s’exposa als missatges que aquestes i altres persones difonen a través de les xarxes socials, la premsa, els blogs, les conferències inspiracionals, les sessions de mindfulness. Per tant, qualsevol individu pot acabar incorporant la idea de superació personal com una de les fites que han de guiar la seva existència; una meta ambigua i confosa; suficientment críptica i, no obstant això, també flexible i subjecta a interpretacions i adaptacions individuals; prou vaga com per permetre’ns englobar-hi objectius esportius, estètics, alimentaris, acadèmics, culturals, sexuals, familiars, socials, espirituals i laborals, entre d’altres.
En principi, el fet de convidar una persona a superar-se, a millorar(-se), a caminar per la vida amb una motxilla carregada d’esforç, il·lusió i perseverança per arribar a un horitzó de somnis i propòsits, no sembla una mala idea. No obstant això, el mantra de la superació personal pot adquirir una connotació perversa, tòxica, fins i tot, si entenem que, més enllà de les interpretacions innocents i positives, la fixació per superar-nos ens condueix a una competició constant amb nosaltres mateixos; a l’esclavitud permanent envers les expectatives alienes; a la insatisfacció crònica com a aspiració preferible a un conformisme depriment; a la comparació inevitable i esgotadora amb qui ens recorda que sempre tindrem noves conquestes a l’abast; a la sensació que el temps no ens basta, que cada èxit ens apropa a la derrota –un cop hem passat la pantalla, ens veiem abocats al següent nivell, on les habilitats del joc anterior esdevindran mediocres, insuficients, en cap cas extraordinàries, en aquesta nova partida–; als complexos de tota mena; al sentiment d’inferioritat; a l’estrès o la depressió, en els casos més dramàtics; a una recerca tan extrema de l’excel·lència –obsessiva, compulsiva, en el cas de les persones més perfeccionistes i autoexigents– que, lluny de servir d’impuls, amenaça de paralitzar-nos, de deixar-nos massa cansats abans de començar.
Podem cedir a aquesta imposició disfressada amb anglicismes eufemístics i eslògans amables, o bé podem rebel·lar-nos –sempre podem rebel·lar-nos– davant una dictadura de la superació personal que, de passada, ens ofereix fórmules materialistes i assequibles per sentir que estem en el bon camí: contractar un entrenador; pagar quantitats exhorbitades per seguir uns règims insostenibles; apuntar-se a una acadèmia; ser soci d’una oenagé; fer un màster que no interessi ni poc ni gens; tenir un fill per incorporar un sentit de transcendència; casar-se per ocupar tot un any amb tasques logístiques que posaran a prova el (pre)matrimoni; practicar ioga i meditació; consumir substàncies estupefaents; restar tres hores més a la feina per erigir-se com un treballador vocacional i entregat; arribar tard a tot arreu com a símptoma d’una vida exprimida al màxim; viatjar on sigui sense que cap experiència deixi un pòsit durador; menjar sense assaborir; tenir una amant per mandra a reestructurar tota una vida o per por de deixar de ser exemplar en la faceta de marit o de pare; fer l’amor quan la planificació setmanal digui que ja no queda res urgent a fer; escriure un llibre en haver acabat de plantar l’arbre.
És molt complicat mantenir-se al marge de tantes pressions explícites o tàcites. De fet, és absurd negar el vertigen que guaita quan, després d’un llibre que ha funcionat bé, o després d’un any productiu des del punt de vista professional, algú demana "i ara com ho superaràs, això?". En aquests casos, ni que sigui internament, penso que el més saludable seria reivindicar el dret a no voler superar-nos: no el dret a quedar-nos parats o a amarar d’èpica l’immobilisme i la negació a provar de ser millors persones, no, sinó el dret a decidir que, com a mínim en uns quants dels àmbits que conformen la nostra vida, la superació esdevindrà una opció, una elecció lliure; un dret, i no un deure.