El 'lawfare' urbà que creix

ajuntament
3 min

El jurista José Antonio Martín Pallín ja ho assenyalava en un article a l’ARA del novembre passat: el perill que comporta per a la democràcia i per al bon funcionament de les administracions el que s’anomena lawfare o guerra judicial, que consisteix en presentar denúncies sense base ni proves i de mala fe. Aquesta praxi nefasta la va aplicar el poder judicial als protagonistes del Procés, i s’ha aplicat a polítics renovadors, de Podem a Madrid, de Compromís al País Valencià, de MÉS a Palma i dels comuns a Barcelona. Hi ha el lawfare polític, com el que el jutge Sergio Moro va infligir a Lula da Silva, al Brasil; i també hi ha el que podem anomenar lawfare urbà, i és al que es recorre per parar iniciatives urbanes que van a favor del bé comú, reforcen els drets de la ciutadania i regulen les expectatives de lucre dels poders econòmics.

La llista dels temes que mouen la majoria d’aquests processos és simptomàtica dels àmbits urbans sotmesos a més pressió: el turisme, els hotels i els apartaments turístics; l’espai públic, les illes de vianants i la reducció d’espai per al vehicle privat; la renaturalització urbana i el control de la contaminació; el dret a l’habitatge; i l’increment dels serveis socials. I també ho és dels agents que abusen dels plets: la ultradreta, les indústries i plataformes extractivistes, les multinacionals, els fons d’inversió immobiliaris i els lobis empresarials.

El canvi qualitatiu s’ha produït darrerament. A Barcelona s’han tramitat en l'últim mandat 1.800 processos del contenciós administratiu, més del doble del que era habitual. I, cosa que és més greu, s’han presentat 16 querelles penals, que impliquen les persones, els seus béns i la seva llibertat. En les darreres accions judicials, un pas encara de més mala fe ha estat incloure també els tècnics municipals: si no s’aconsegueix que els polítics es desencoratgin hi ha la voluntat d’acovardir els funcionaris. És ben xocant que quan en altres mandats hi va haver casos reals de corrupció, com el de l’hotel de luxe al costat del Palau de la Música, no s'hi va implicar els alcaldes, i ara, en processos sense consistència, s’imputa l’alcaldessa Ada Colau.

A Barcelona els que han rebut més contenciosos són el PEUAT (Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics), la normativa del 30% d’habitatge protegit i la ZBE (Zona de Baixes Emissions). I les 16 querelles, de les quals 11 han estat arxivades i 5 segueixen obertes, han estat una contra la superilla, cinc per part d'immobiliàries i fons d’inversió, una de la patronal Unauto-VTC, tres d’Agbar i dos per les subvencions a entitats no governamentals; a més a més de dues de partits polítics de dreta i dues de plataformes veïnals.

Són processos que fomenten la desafecció i l’abstenció, la desconfiança i l’antipolítica, i que estenen el prejudici que “tots els polítics són iguals”. I aquesta judicialització troba la seva complicitat en la part més conservadora del poder judicial i en una part dels mitjans de comunicació, que els donen recorregut i difusió, acomboiant les fake news que contribueixen a empastifar l’ambient i a desqualificar.

El creixent fenomen del lawfare urbà constitueix un atac a les administracions públiques, en aquest cas als ajuntaments, que tenen competències i recursos econòmics i humans limitats, i han de fer front als poders econòmics que no volen que puguin créixer els espais urbans per als vianants, que es controli la contaminació de vehicles privats o que es creïn més serveis per als sectors socials vulnerables.

Calen noves reglamentacions que defensin els poders públics enfront de les tàctiques dels lobis econòmics i la seva tendència a litigar i a evadir impostos i responsabilitats. Cal que ni la guerra judicial ni les fake news, quan es demostra que ho són, quedin impunes, i tampoc poden sortir gratis als que les han difós. Caldrà aplicar mesures, com multes per temeritat. Cal protegir el sector públic perquè pugui defensar el bé comú per sobre dels interessos privats.

Es tracta d’una amenaça que vol paralitzar les administracions, ja per elles mateixes garantistes i lentes en els procediments, i que ara, a sobre, han de resoldre processos legals sovint, almenys en els municipis amb menys recursos, per sobre de les seves capacitats. El lawfare comporta un risc real, per molt que en la majoria dels casos no tingui recorregut. I si no es prenen mesures és una tendència que anirà creixent per una sèrie de raons conjunturals. Que quedi impune que es porti als tribunals qualsevol proposta urbana que no agradi o qualsevol mesura que es consideri que va contra les expectatives de negoci, que es judicialitzin les qüestions polítiques i els models urbans, és un problema democràtic de primer ordre.

stats