'Lawfare'? Sí. I què?
La constatació (una vegada més) que els poders estatals –no només el govern– van usar mitjans institucionals per perseguir oponents polítics i alterar resultats electorals a Catalunya ha provocat expressions d’indignació a Catalunya (altra vegada, també), acompanyada de la "sorpresa" que a la resta d’Espanya això no generi escàndol. Si de cas, una mica de baralla en l’arena política, en la mesura que el PSOE, lligat per temps indeterminat als vots dels partits catalans al Congrés, pugui debilitar el PP i els sectors judicials obsedits a fer descarrilar la legislatura espanyola tan prompte com puguin. És allò del lawfare, que és com les meigues: àdhuc els qui creuen que no existeixen saben que sí, que n’hi ha.
Que a Espanya hi ha lluita partidària sobre l’ús polític de la justícia, és cert. Per exemple, la recent reacció de la ministra Ribera contra les manipulacions amb objectius polítics del jutge García-Castellón. Aquestes polèmiques portaran cua mentre afectin els jocs de poder al si de l’Estat, on conviuen grups enfrontats pel control. I de polèmiques d’aquests tipus n'hi ha a molts estats, també democràtics.
Això dit, cal ser precís, també: la utilització per les institucions estatals del sistema legal espanyol contra la dissidència catalana –lawfare– ha anat molt més lluny, en procediments (quantitat i gravetat de la repressió) i en conseqüències (presó, materials institucionals, etc.). I és exactament això el que –novament– hem constatat: la implicació de les més altes instàncies del govern espanyol en la persecució política d’oponents, de forma conxorxada amb el poder judicial. Ara bé, el que cal entendre –puix ja s’havia percebut i diagnosticat– és que és natural que això no causi escàndol entre l’opinió pública a la resta de l’Estat, ni tampoc en el col·lectiu dels campions de torn de la democràcia. Com sempre, cal matisar, tret de segments molt minoritaris que realment són radicaldemòcrates, especialment en territoris no completament uniformitzats.
La guerra institucional contra l’independentisme és un conflicte internacional encapsulat dins un estat. Ens hem acostumat a entendre com conflicte internacional el que es produeix entre dos (o més) estats, perquè s’associa banalment estat amb nació. Tanmateix, els conflictes entre diferents nacions es poden produir dins el mateix estat, quan hi coexisteixen diverses nacions –amb independència del grau de reconeixement institucional d’aquesta realitat plurinacional–. Puix els estats necessiten reconeixement extern per existir; les nacions, no.
I la premissa que l’estat de dret garanteix la protecció dels "ciutadans" respecte als abusos de les institucions s’exceptua en conflictes internacionals encapsulats dins un estat. Perquè el DNI ens indica la "nacionalitat" administrativa de cadascú, però no la seua adscripció nacional. Això ho sap ben bé tothom: en crisis internes, l’estat protegeix els nacionals propis (endogrup), no necessàriament els d’altres nacions (exogrup).
D’exemples històrics relativament recents en tenim molts. Per esmentar-ne alguns ben coneguts, podem recordar com milers de ciutadans estatunidencs d’origen japonès van ser reclosos en camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial sense altre motiu que llur origen ètnic. O –a meitat del segle passat– les execucions sumàries de ciutadans francesos a Algèria, part integrant de França segons la Constitució llavors vigent. Tot i les protestes de sectors molt minoritaris a, respectivament, EUA i França, no produí cap crisi de la democràcia en aquests dos estats. Al capdavall, els afectats pel lawfare eren ciutadans, sí, però no eren nacionals (endogrup), sinó extranacionals (exogrup).
El conflicte català és molt menys dramàtic en conseqüències que els abans esmentats. Això dit, és clar també que la naturalesa de conflicte internacional i també intraestatal permet entendre millor les coses que han passat amb Catalunya, i també la (no) reacció a la resta de l’Estat. Els catalans són vistos per la majoria d’espanyols com un grup territorial diferent (les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques i el Centre Estudis d’Opinió ho mostren clarament). És així encara que no tingui reconeixement institucional, puix fer-ho faria entrar en fallida el model de construcció nacional espanyola, de matriu francesa, que es basa en identificar estat i nació, i la consegüent acció de l’estat com a agent d’uniformització nacional.
D’ací que sigui natural l’escassa reacció fora de Catalunya per l’ús polític de les institucions estatals contra els dissidents polítics, tinguin o no posicions institucionals, ja que és prou comú en conflictes externs, i s’entén que aquests abusos no seran comesos contra els membres de la majoria nacional, de l’endogrup. D’ací que no cal impostar sorpresa, ni indignació, des de Catalunya per aquesta manca de reacció. Ha passat, passa, i passarà –quan es torni a donar el cas.
