Le Pen, nit i boira
Jean-Marie Le Pen tenia vint-i-set anys quan un compatriota seu, el cineasta Alain Resnais, va filmar Nit i boira, una de les primeres pel·lícules, i encara avui una de les més importants, que s'han fet sobre l'Holocaust. Ja en tenia cinquanta-set quan un altre director de cinema francès, Claude Lanzmann, va estrenar Shoah, considerada un altre referent del cinema documental sobre l'antisemitisme, la persecució dels jueus d'arreu d'Europa pel Tercer Reich, les deportacions i l'assassinat en massa als camps nazis de concentració i extermini. Nit i boira dura trenta-tres minuts; Shoah, més de nou hores. Totes dues, però, tenen un mateix propòsit: donar testimoni de l'horror ocorregut a Europa amb el nazisme i la Segona Guerra Mundial. Són dues contundents alertes contra l'antisemitisme, el racisme i els discursos d'odi. “La sang ha coagulat, les boques han callat”, diu la veu narradora del poeta Jean Cayrol al començament de Nit i boira. El propòsit de Resnais, com després el de Lanzmann, era sortir al pas del negacionisme, deixar-lo sense arguments.
Jean-Marie Le Pen és algú que va treballar intensament per a la negació de l'Holocaust. Un negacionista de primera hora, de quan les tropes aliades van obrir les portes dels camps, de quan els nazis destruïen els forns crematoris per eliminar proves. Va dedicar vida i esforços a reivindicar el feixisme com un pensament polític vàlid, a sostenir que el Tercer Reich tenia raó i que eren tots els altres els que mentien. La tergiversació, la mentida, el victimisme, la demagògia, els fets alternatius. Tot l'arsenal retòric que avui en dia torna a dominar el debat polític occidental ja va ser utilitzat per Jean-Marie Le Pen durant els seus molts anys en primera línia a la política francesa.
Es va barallar amb la seva filla Marine quan ella va decidir modernitzar el partit, per reconduir-lo cap al discurs il·liberal que coneixem avui, aparentment més suau però igualment tòxic. Marine Le Pen va canviar el nom de l'organització: en comptes de Front, el va rebatejar com a Reagrupament Nacional. Menys frontisme, més nacionalisme, més xovinisme. I el mateix racisme, però ara no contra els jueus, sinó contra els immigrants amuntegats a les banlieues a conseqüència d'unes polítiques migratòries equivocades.
L'afany de poder, i la utilització de l'odi social com a instrument per aconseguir-lo, són també els mateixos. Jean-Marie Le Pen ha mort en un moment dolç per als de la seva corda, quan les extremes dretes han aconseguit condicionar el debat públic de tal manera que tenen barra lliure –en nom d'una desfigurada llibertat d'expressió– per llançar greus acusacions i insults contra els seus adversaris, però ai de qui els sotmeti a crítica, perquè serà presentat com un inquisidor de la dictadura woke, bonista, etc. El vell feixista mor entre articles encotonats, que com a molt el presenten com a “controvertit” o “polèmic”, mentre ponderen la seva contribució a la construcció de la França i (això encara és més còmic) l'Europa actuals.