De Le Senne a Le Pen
Hi ha una dita valenciana que m'agrada repetir de vegades i que diu que, per avall, no hi ha sostre. Vam tenir una bona demostració de la veritat d'aquest adagi dimarts dia 3, a la sessió d'obertura de curs del Parlament de les Balears, amb la discussió sobre la destitució de Gabriel Le Senne com a president de la Cambra. Tampoc va ser cap sorpresa: podíem imaginar com acabaria i podíem donar per fet que el PP de Marga Prohens es tornaria a doblegar davant de l'extrema dreta, a imatge i semblança del que fan Feijóo i els seus. També podíem donar per pressuposats els arguments irrisoris, com d'infant aplegat en una falta al pati de l'escola, que aportaria el president Le Senne, que surt reforçat davant dels que aplaudeixen el seu comportament indigne. Ara bé: tot això, que és greu, encara no és el pitjor.
El pitjor és que el PP renunciï a fer el paper d'una dreta normal, democràtica i avançada, i reincideixi en el tòpic (abonat per ells mateixos) d'encobridors dels crims del franquisme. Les apel·lacions tòpiques, del tipus “a una guerra tothom comet atrocitats”, no basten ni per començar a explicar la salvatge onada de crims que es van perpetrar en aquestes illes, durant la Guerra Civil, per part dels feixistes. Es va tractar sempre de persones indefenses, que no havien comès cap delicte, i que van ser assassinades a sang freda per escamots de botxins que es divertien torturant, matant i violant. Ho feien en nom d'Espanya i de la fe catòlica, apostòlica i romana. No hi ha compensació possible al dolor que van causar, però sí que existeix la possibilitat de restituir a les víctimes la dignitat i el respecte que mereixem totes les persones, i que a elles els va ser robada. La possibilitat d'honorar la seva memòria, com a gest de reconeixement als seus familiars i amics, a aquells que els varen estimar o que ja els han estimat a través de la memòria. Aquesta possibilitat és el que va rompre Gabriel Le Senne, juntament amb la foto d'Aurora Picornell i les Roges del Molinar. No va ser un gest accidental: va ser una demostració d'odi heretat a través del temps, i també una declaració de principis. I va ser, per descomptat, una amenaça, un avís a navegants.
Però tornem al PP de les Balears. El coneixement del que va passar a les Balears i a les Pitiüses durant la Guerra, i especialment els anys trenta-sis i trenta-set, el devem a un seguit d'historiadors i historiadores que han fet, i fan, una feina excel·lent de recuperació d'una part del nostre passat recent que s'havia intentat amagar per tots els mitjans. Seria llarg ara fer-ne la llista, però una dreta normal, en el Govern, reconeixeria aquesta feina, perquè va en benefici de tota la societat. Ho podria fer, per exemple, retent homenatge a Josep Massot i Muntaner, un dels historiadors més eminents i que han fet més aportacions en l'estudi de la Guerra Civil a Mallorca: el reconeixement a la tasca de Massot (que el connecta amb autors de referència internacional com Pierre Vilar i Paul Preston) es podria fer extensiu a la dels historiadors actualment en actiu, i seria una manera de fer costat a la necessària recerca sobre memòria històrica.
Això és el que faria, insistim, una dreta democràtica normal. La nostra, tristament, s'estima més continuar la pitjor tradició del caciquisme, i aliar-se al Parlament i al Govern amb els ultranacionalistes que aplaudeixen els crims del franquisme. Seria agradable poder dir que ja s'arreglaran ells, però el mal que fan al conjunt de la ciutadania és terrible.
PD: Com a mostra del respecte del PP per la història, aquests dies passats es va escenificar un extravagant agermanament entre les ciutats de Palma i Perpinyà, que, oh casualitat, actualment està governada per l'extrema dreta francesa. Més que un agermanament entre antigues capitals de la Corona d'Aragó, va ser una foto entre el PP i el Reagrupament Nacional de la xenòfoba Marine Le Pen. Per cert, el vincle més important entre Palma i Perpinyà va ser, i encara és, la llengua catalana, que va ser (cap sorpresa) exclosa de la celebració.
