Le Senne, una vergonya històrica
L’intemperant Gabriel Le Senne és el primer president del Parlament de les Balears en actiu a seure al banc dels acusats, com subratlla la crònica d’Anna Mascaró en aquest diari, però és que a més serà el primer a fer-ho per un delicte d’odi. Aquesta dada és rellevant, perquè el concepte de l’odi va ser absent del debat polític fins que l’hi van introduir les dretes més o manco extremes. A l’estat espanyol ho va fer Ciutadans, predecessors de Vox, i el Partit Popular els va seguir immediatament, temerosos –amb motiu– dels vots que els pogués prendre. A partir d’un determinat moment, i sobretot d’ençà del Procés independentista a Catalunya, s’ha convertit en un fet de cada vegada més habitual que tal o qual persona o col·lectiu denunciàs ser víctima d’odi. Sovint es tracta de persones o col·lectius afins ideològicament, o alineats clarament, amb la dreta nacionalista espanyola, que té tendència a sentir-se víctima de la llengua catalana, del feminisme, del col·lectiu LGTBIQ+, dels immigrants, dels ecologistes o de l’agenda 20/30. És a dir, se senten víctimes de les minories, sobretot quan aquestes minories gosen reclamar els seus drets.
A Le Senne, al seu partit (Vox), i també a amplis sectors del PP, els molesta en particular que les víctimes del franquisme gosin demanar polítiques de memòria històrica, que no vol dir altra cosa que el reconeixement i la reparació de la infàmia que el feixisme va perpetrar contra els seus familiars. La Senne, a pesar de tenir estudis de Dret, no pensa que cometés cap delicte el passat 18 de juny, quan va esqueixar la foto d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, perquè, des del seu punt de vista, l’única cosa que va fer va ser defensar-se. Per a Le Senne, les víctimes aquell dia no eren unes dones torturades i assassinades la Nit dels Reis de 1937, sinó ell mateix, i també Espanya i els espanyols de bé. Va caldre fer una Guerra Civil per salvar Espanya dels seus enemics, i ara els descendents dels salvadors de la pàtria se senten amenaçats pels descendents dels que van ser massacrats.
El simple fet que un militant d’un partit neofeixista, que reivindica com a legítims els crims feixistes de la Guerra Civil i la dictadura, presideixi el Parlament de les Balears és en si mateix un indigne contrasentit. Que aquest mateix militant tingui ataquets d’ira en l’exercici del seu càrrec i destrueixi la imatge d’unes dones que són un referent civil per al conjunt de la societat eleva la indignitat a la categoria d’insult contra els ciutadans de les Balears i contra la institució que ens representa a tots. És obvi que Gabriel Le Senne havia d’haver dimitit, o haver estat destituït, en el mateix moment dels fets, i que la seva tòxica permanència en el càrrec es deu només a la complicitat de la presidenta Prohens i del Partit Popular. Però ja que no ha hagut de pagar cap preu polític pel seu comportament inacceptable, esperem que almanco hagi de depurar les corresponents responsabilitats penals. Els delictes d’odi, per si Le Senne els vol repassar, estan regulats per l’article 510 del Codi Penal. L’objectiu d’aquesta regulació és protegir els drets fonamentals i la llibertat de persones i col·lectius que tradicionalment han estat discriminats i es troben en situació de desigualtat, per motius de raça, ideologia, religió, color de pell, idioma, nacionalitat, orientació sexual o discapacitat. Le Senne no és cap víctima, però sí que pot presumir d’haver duit les dretes de les Balears al moment més baix de la seva història recent.
