'Lecouvreur' mai no acaba bé

El titular no és un espòiler. Tothom sap que Adriana Lecouvreur, la història de l’actriu que al segle XVIII triomfava als escenaris parisencs, i que Eugène Scribe i Ernest Logouvé varen posar negre sobre blanc, mai no acaba bé. El passat dimecres, al Gran Teatre del Liceu, cantaven la famosa translació operística de Francisco Cilèa, Roberto Alagna, qui ja ho havien fet fa dotze anys amb aquest mateix muntatge, signat per l’immens David McVicar, Ambrogio Maestri al paper de Michonnet, Valeria Sepe com a Adriana i Daniela Barcellona com a la Princesa Bouillon.

No pintava gens malament i, d’alguna manera, les successives renúncies que s’han anat succeint des del primer anunci quedaven al capítol de les anècdotes, com també el fet que, el Michonnet de l’anterior McVicar, el cantàs Joan Pons, o que la malèvola princesa l’interpretàs, ni més ni menys, que Dolora Zajick. Dit això, no sense fer palesa una nit memorable, cal tornar cap al que va passar a la penúltima representació d’aquesta edició. Succeí que tot just abans de començar el quart acte, el fatídic micròfon va anunciar que, tot i que Alagna havia patit un denou, acabaria la funció. No havia aparegut entre el tercer i el quart acte. Alagna no estava bé i es notava. Tan sols la seva professionalitat i experiència ho varen minimitzar.

Pel que fa a la resta, el meu admirat Maestri va estar una mica per davall de les expectatives en la seva interpretació de tan important secundari de la història, el gran perdedor, l’home que estima el teatre per damunt de tot, fins i tot, més que a Adriana, amb qui va fer un colpidor duet, Amico mio!-Figliuola. Adriana va ser interpretada per Valeria Sepe, la qual es va erigir en la gran triomfadora. Senza errore va mostrar tot un seguit de matisos que donaven la prestància necessària al personatge. Els pianíssims, immaculats, inabastables, i d’una puresa infinita. A totes les zones exhibí potència i rigor, els idonis per fer front a una Daniella Barcellona en estat de gràcia, formidable, des de l’explosiva Acerba voluttà, dolve tortura passant pels duets d’ambdues grans protagonistes de la història, des de Sia! Non rispondete… fins a Giusto cielo! Che feci in tal giorno.

Amb aquest darrer acaba el tercer acte, poc abans de la funesta notícia. Però funest és més aviat el to del Preludi amb què comença el quart i darrer acte i amb el qual l’orquestra del Liceu, dirigida per Patrick Summers, tornà a lluir no poques de les seves moltes excel·lències, amb una partitura delicada, exquisida i eloqüent, perfectament conjuntada amb una escenografia que frega la magnificència.

P.S.- Potser el titular sigui un MacGuffin.