Legalitzicasaseva.com

A finals del 2013 i principis del 2014 la premsa s’omplí de titulars que ara es repeteixen: “El Govern permetrà legalitzar milers de cases il·legals en rústic” (ARA Balears); “‘La amnistía de viviendas ilegales superará hoy su primer trámite”’ (Última Hora); ‘“Baleares ‘amnistiará’ 25.000 casas ilegales con su ley del Suelo”’ (El País). Quasi 10 anys després, hi tornam a ser. En aquell cas, però, l’amnistia es feia a través d’una llei del sòl que va ser molt polèmica i molt discutida pels ecologistes. Era l’època de Gabriel Company al capdavant de les competències de territori del Govern i de José Ramón Bauzá de president. Una època en què es va patir el que des del GOB vàrem descriure com una greu involució en matèria territorial. En aquell moment, i pel que fa a les legalitzacions en sòl rústic, ja ens posàrem les mans al cap. Tot i que en aquell moment es tramità com a projecte de llei, es va establir un període de temps màxim de tres anys perquè els seus propietaris les poguessin legalitzar, i per fer-ho, havien de demostrar que la casa tenia més de vuit anys i fer-hi tots els tràmits com si l’haguessin de construir (plànols, llicències, taxes) i també pagar una sanció. Ara es fa via decret llei i de moment no han transcendit gaire en quines condicions i per quant de temps s’obrirà l’indult, més enllà del pagament d’una quantia per fer efectiva aquesta legalització. Una legalització a la qual suposam que majoritàriament s’acolliran els grans xalets, a voltes dos dins la mateixa parcel·la, amb més de 500 metres construïts, piscina, pista de tennis, etc. que són la nova tendència en el sòl rústic de Mallorca. Veurem quant de temps tardam a tornar a veure obertes unes oficines a Palma que s’obriren el 2014 sota el rètol de Legalicesucasa.com.

Ara els titulars es repeteixen, però la situació no és ni molt menys la mateixa que fa 10 anys pel que fa a la crisi del model econòmic, ecològic i territorial, global i també específic d’aquestes illes. És tot un sistema immergit d’una crisi sistèmica i multidimensional, que ens aboca a un escenari d’emergències cròniques, moguda per variables complexes que es retroalimenten generant episodis prevists per la ciència i d’altres totalment imprevisibles –com ho va ser l’esclat d’una pandèmia mundial–  que el Govern actual ha decidit ignorar per donar l’estocada definitiva a un territori més que malmenat. Un territori que, a més, en aquests anys passats –tot i els governs de pacte– no ha fet més que seguir un ritme trepidant de construcció, artificialització del sòl, degradació dels recursos i, sobretot, de reforç de l’especialització turística, molt vinculada a un impuls determinant del negoci de l’especulació immobiliària i financera que generava una problemàtica d’accés a l’habitatge que, perversament, ara serveix d’excusa per impulsar i accelerar la construcció, la compravenda i la revalorització dels actius immobiliaris, també dels il·legals.

El sector immobiliari és especialment ara l’objectiu dels grans inversors i dels grans capitals. Ho saben constructors i sobretot promotors immobiliaris que pressionen el Govern per impulsar mesures de desregulació urbanística i territorial i a fer-ho, a més, de manera ràpida, via decrets llei. La problemàtica de l’habitatge i l’excés de burocràcia serveixen ara d’excusa per impulsar la desregulació urbanística i territorial, els indults i la usurpació de competències municipals. Tendint a més, contràriament, al que es ven com a relat, a consolidar un mercat de luxe en auge a les Illes i que s’alimenta de les facilitats de compravenda a no residents, les golden visa, els terrenys rústics més selectes i remots, les grans finques (intocables pels residents), les bosses de sòl urbanitzable no desenvolupades als municipis d’arreu de l’illa i la romantització dels nòmades digitals (rics) que poden pagar-se treballar al paradís fake en què ens estam convertint.

La primera mostra d’aquest remake dels populars va ser el decret llei d’habitatge, però de llavors ençà el Govern no ha deixat de fer feina per acabar de perfilar els instruments i els objectius claus d’aquesta nova onada contra el territori. No hi ha model territorial, ni planificació urbanística racional que assumeixi els reptes climàtics, ecològics i socials que enfrontam. No, del que es tracta és d’envestir una nova onada de l’economia del totxo, de la mobilització d’actius financers i especulatius, d’estimular els guanys dels mercats i ser territori que atregui grans inversors i capitals globals. 

Aquesta deriva ara és suïcida. Perquè l’accelerador s’espitja cap a l’abisme, cap a on hom ja intueix que ens dirigim. Són els darrers estralls de la supèrbia d’un model, el neoliberal capitalista, que al nostre petit territori s’expressa amb aquestes polítiques avaricioses i curtterministes que semblen fagocitar les possibilitats de transitar cap a altres horitzons ecosocials, resilients i que plantegin futurs possibles. És una petita mostra a petita escala d’un món que en el context europeu sembla preparar-se per a un escenari esfereïdor d’extrema dreta, caos climàtic i guerres –que ens venen com inevitables– pel poder sobre els recursos amb una humanitat cada cop més polaritzada cap a opcions radicals que atempten directament contra la vida.