EscriptorParlar d’un mateix en una columna de diari és, com a poc, una manca de delicadesa: molt freqüent, per cert, sobretot després de la irrupció de l’articulista –a dotzenes n’hi ha arreu– que amida la importància del fet narrat o comentat en funció del seu testimoniatge directe. És a dir, per a aquesta mena d’articulista la importància de les coses rau en el fet que succeïren en la seva presència. Si hi ha de tenir una mínima participació, ja es tracta de fets històrics. El jo de l’articulista hauria d’estar vetat per la Constitució, que veta tantes coses raonables.
En fi, avui em puc aplicar tot el càstig que es deduiria de les retxes anteriors, perquè era el meu propòsit referir un petit drama de l’articulista –servidor– en mirar de comentar fets que per ells mateixos superen qualsevol reflexió que se’n pugui bastir. Subratllar-los és més que suficient per esprémer-ne tot el suc, ja que aquesta operació cauria en mans del lector, sempre més eficaç que el columnista segons demostren no pocs comentaris als articles. Els dubtes de l’articulista són un petit drama, perquè sap que se n’espera el comentari, per sobrer que sigui.
Sense més preàmbuls, pas a subratllar unes paraules (DM) pronunciades per un sergent de la Legión enmig de la tòrrida seqüència en la qual fou matat el legionari mallorquí el març de 2019. Ara un jutjat militar ha aconseguit posar ordre en el relat dels militars, embrollat, contradictori, ple de mentides, i resol que el legionari morí d’un tret del seu sergent. Un amic del legionari, que estava al seu costat, va plorar en intuir les dimensions de l’escena, raó per la qual fou reprès pel sergent: “¡No llores como un maricón, que tú has venido a la Legión a esto, a morir! ¡Si no te gusta la Legión vete a trabajar a Mercadona!”.
Això és tot, per la meva part.