Legislar sobre l’organització de la ciència

Fer ciència, és a dir, tenir la capacitat d’entendre com són i funcionen des de l’Univers fins als éssers vius i, per tant, també com som els humans, ha estat una activitat que ha fascinat la humanitat des de fa milers d’anys. Aquest procés d’entendre millor quines regles regeixen des d’allò més gran fins a allò més petit i microscòpic, ens ha permès inventar noves tecnologies i enginys que han fet progressar i millorar la nostra qualitat de vida fins a arribar a ser com la coneixem avui. 

Però encara hi ha moltes coses per descobrir i entendre! Aquest procés, que s’ha accelerat en els darrers anys, ha fet comprendre a legisladors i governants que el progrés social i econòmic va vinculat a la capacitat de generar nou coneixement i de transformar-lo en solucions per a reptes socials, energètics, de sostenibilitat o de salut que encara patim. Per tant, es fa necessari que es reguli com s’organitza la gestió de la ciència i de les persones que hi participen directament.

Fa pocs dies es va aprovar una reforma de la llei de la ciència de l’estat espanyol, que datava del 2011. La nova llei estatal inclou aspectes positius, com una millor definició de l’etapa postdoctoral i de la capacitat d’atraure talent de fora del nostre país impulsant la figura de l’investigador distingit. Així mateix, s’impulsen mesures per resoldre el problema de no paritat de gènere, que encara perdura, quan s’avança des de les posicions inicials predoctorals, on hi ha igualtat de gènere, cap a les posicions de més responsabilitat, com ara cap de grup de recerca, on encara patim un fort desequilibri entre homes i dones.

La recerca, com a activitat laboral, té unes peculiaritats que fan necessari adaptar les lleis generals a les seves característiques. La primera és un període de formació com a científic molt llarg, que s’inicia amb la realització de la tesi doctoral després de finalitzar la formació universitària i continua amb el període postdoctoral, en què es realitzen estades en diferents centres o universitats moltes vegades d’altres països per tal de conèixer noves maneres de fer ciència i anar ampliant i a la vegada especialitzant el coneixement per cercar més enllà del que sabem. Aquest període, que ara es delimita en 4 anys predoctorals i 6 anys postdoctorals, requereix mobilitat i després oportunitats per incorporar-se al sistema de recerca. 

En aquest llarg procés no totes les institucions tenen la mateixa missió. Hi ha institucions, com són els centres de recerca de Catalunya (CERCA), que es focalitzen en formar els investigadors en els coneixements de frontera i permetre que puguin desenvolupar les seves primeres idees per fer ciència. La majoria d’aquestes persones no continuaran en els centres un cop finalitzat aquest període i, per tant, han de trobar la seva progressió com a científics en altres institucions, com les universitats, els hospitals o el món empresarial. Els centres CERCA són entitats que requereixen sistemes flexibles de gestió, de contractació i de mobilitat del seu personal. El projecte de llei de la ciència de Catalunya, en aquests moments a debat al Parlament, recull, entre moltes altres coses, les característiques dels centres CERCA.  

Una altra particularitat de fer recerca en ciència és que els investigadors i les investigadores no disposen d’entrada de tots els recursos necessaris per fer la seva activitat. Ni tampoc les universitats, els centres de recerca i els hospitals disposen dels pressupostos per donar als seus científics el que necessiten per investigar. Aquests recursos s’aconsegueixen demanant projectes de recerca a les agències finançadores, siguin públiques o de mecenatge privat. Podríem dir, des d’un punt de vista laboral, que als investigadors ens contracten, però no ens donen les eines per fer la nostra feina! 

Això succeeix a tots els països del món occidental, amb la peculiaritat que, com que al nostre país la inversió en ciència està molt per sota de la mitjana europea, la dependència d'aconseguir finançament mitjançant projectes (sobretot europeus o internacionals) és molt més gran a casa nostra que en altres països amb una política de suport a la ciència molt més arrelada. Gestionar aquests fons temporals implica fer contractacions de personal acotades en el temps. La nova figura de contracte indefinit vinculat a finançament que preveu la llei no ens pot portar a engany. Seran contractes indefinits però amb una temporalitat lligada a la durada dels finançaments. No podrem estabilitzar més científics si no hi ha un increment notable del finançament estructural que reben les institucions. La llei estatal inclou la promesa de fer que el finançament públic arribi a l'1,25% del PIB el 2030 i al 3% conjuntament amb la inversió privada. El 2021 hem acabat amb una inversió de l'1,41% del PIB entre públic i privat (i el privat representa un 0,7%). Falta molt per assolir-ho... però ens hi va el futur!