Els lents
L’altre dia, passejant a la deriva amb en Lluís, ens vàrem topar amb l’aparador d’una fusteria on hi havia tot d’eines antigues exposades. Aquesta mena de desplegaments d’un ordre i una estètica d’una meticulositat que frega el TOC sempre són d’agrair i inevitablement exerceixen una poderosa atracció per a dos esperits dispars: un de propens a l’ordre neuròtic, l’altre, víctima constant de les forces entròpiques. Del taller va sortir Joan Navarro, que ens va explicar detalladament com es deia cada eina, per a què servia i la seva carrera en fusteria, des de Sóller fins a tenir el seu propi taller, que ara duu el seu fill. No és que tinguéssim cap objectiu concret quan havíem sortit a fer un passeig, mai el tenim, però deguérem estar en aquella fusteria prop d’una hora.
Quan vàrem sortir d’allà i vàrem prosseguir el nostre camí sense rumb, vaig connectar el gust que havia passat escoltant aquell home parlar del seu ofici amb una experiència recent: entrevistar el reporter gràfic Miquel Massutí i sentir-lo parlar de com va acabar sortint del Diario de Mallorca, cremadíssim i emprenyat, sentint que li estaven robant la vida. Mentre parlàvem d’això també em va explicar un reportatge en profunditat que havia fet pel suplement del diari i que havia passat gust de fer perquè no havia hagut de córrer, perquè havia pogut fer la seva feina amb pausa, pensar cada foto, i no sols això, també poder estar allà, acompanyar la reportera en les entrevistes.
Vaig entendre perfectament de què parlava: aquest ofici et permet viure experiències increïbles, conèixer personatges brutals i entrar a llocs que mai trepitjaries si no fos perquè et dediques al que et dediques. A mi, el periodisme m’ha regalat i em continua regalant alguns dels millors moments de la meva vida. A la vegada, som conscient que som un privilegiat que fa el que vol, tot i que per contrapartida també he d’assumir el cost que això suposa. Perquè la pausa, tan necessària en aquest i diria que en qualsevol ofici, costa doblers, i quan decideixes fer les coses sense córrer, el que estàs decidint, sovint, és ser mig pobre. Els lents som qualsevol cosa menys rendibles.
Però és que no es pot tenir tot i si posam les coses en una balança, m’estim més anar a la llampuga en un llaüt i passar-me dotze hores a la mar per una peça que segurament durarà tres minuts i em suposarà un benefici econòmic quasi nul, que passar-me 8 hores al dia assegut en un escriptori, morint-me d’oi sense fer res. La feina hauria de ser una altra cosa que rendir i tudar hores de vida en una ocupació que ni t’omple ni t’omplirà mai. Ja sé que poder triar és un privilegi que no té tothom, però pens que el problema és que ens hem acostumat al fet que les coses són així, que aquí tothom se sent putejat i explotat i això justifica fer les coses sense un gram de gust i de mala hòstia. Supòs que per això resulta tan estrany i fascinant trobar-te algú que t’explica com es fabricava els seus propis perfils pels passamans. Tenir el temps per a un dilluns matí estar passejant per allà i topar-te amb Joan Navarro i conversar amb ell durant una hora, quant costa? Quina misèria haver d’escollir entre passar un mínim gust de viure i poder pagar les factures.