Leprosos

Ens trobam gairebé enmig del temps de Quaresma, un període significatiu per als cristians però que, com la religiositat en general, sembla que ha anat perdent bufada amb el temps. La Quaresma és un temps de preparació, tot i que sovint s’ha associat amb la penitència, una altra paraula que ha perdut força fins i tot dins el catolicisme, que prefereix mots més amables com el de 'perdó' o 'reconciliació'. Certes creences etimològiques juguen aquí una mala passada ja que habitualment es pensa que penitència ve de poena ('pena') i, per tant, seria un equivalent a càstig o sanció; realment, l’origen del mot és l’adverbi paena, que vol dir 'quasi' o 'gairebé', denotant mancança d’alguna cosa i permetent formar mots com 'península', el territori que és gairebé una illa. 

Aquests embulls etimològics no sempre són casuals ni innocus, sinó que tenen un rerefons ben definit i perfectament explicable. La mancança d’alguna cosa (de la salut o de determinats béns) es pot entendre com un càstig i, per tant, revelador d’una condició pecaminosa. En el temps de l’Antic Testament, era ben normal considerar com a pecadors els portadors de determinades malalties, sobretot aquelles que eren més visibles com ara la lepra o altres que afectaven de manera greu l’aspecte físic de la persona. Déu mai va ordenar a ningú expulsar-los de la comunitat, però la por davant un possible contagi o alguna cosa pitjor va ser més que suficient per cercar raons que en legitimessin l'exclusió o la mort. Si la malaltia s’entenia com un càstig i no com una mancança, era més senzill entendre que l’expulsió del veí era fer la voluntat de Déu, però sobretot era molt tranquil·litzador saber que el bon creient que seguia amb rigor la llei divina quedaria protegit d’aquesta horripilant pena.

Avui, més enllà d’haver esborrat Déu de la nostra equació, les coses no han canviat tant. La presència entre nosaltres de gent amb mancances continua generant aversió i por. No només per mancances de salut, sinó també i sobretot per mancances materials. Davant la gent que no té un lloc digne on viure, no té una feina o no té uns ingressos mínims, la nostra reacció no sol ser pensar què els ha passat per arribar aquí, sinó veure què han fet malament per merèixer això. Tots coneixem el cas d’algun jove que no fa feina perquè, pensam nosaltres, no en vol fer, o el d’una al·lota que queda embarassada als disset, o d’algú que arriba a la cinquantena angoixat i deprimit perquè, ja ho sabem, sempre ha estat una mica així. Al final tot són excuses per excloure’ls i posar-los en algun lloc fora de la nostra vista. Són els leprosos d’avui.

Encara que no ho vulguem reconèixer, sabem que no està tan clara la seva culpa, com tampoc sabríem dir per quin mèrit nosaltres ens trobam en una situació tan diferent. També ens fa por pensar en gent coneguda que, amb una crisi econòmica o un cop de mala sort, de cop i volta han perdut la salut o el seu patrimoni i han passat a ser un número més en una llista d’espera deshumanitzada. En arribar el vespre, a molts els lleva la son pensar que un dia poden ser ells els leprosos i gairebé ningú té ja cap déu a qui apel·lar.

Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració