L’equidistància permet no fer autocrítica

Per a aquest dissabte hi ha convocada una roda de premsa del mediàtic misser que s’ha oferit a representar la família de la nina agredida a l’escola de Son Roca. L’advocat que ha defensat milionaris narcotraficants, estrafolaris empresaris, com Ruiz-Mateos, o no se sap bé què, com Belén Esteban, apareix per una barriada obrera de Palma brandant l’amenaça d’una denúncia de temptativa d’homicidi (que, en el mateix anunci, queda reduïda a lesions greus) contra els al·lots responsables de l’agressió. Fotos, flaixos, televisions, micros... tot un circ de cartró pedra, aplaudit fins a la nàusea per consumidors de pornografia sentimental amb l’inesperat, que no estrany, ajut del desafinats cors anticatalanistes, necessitats de tenir el melindro en remull en qualsevol tema relacionat amb l’escola pública, no fos que els quedàs enravenat. Qualcú dirà que la família cerca els seus warholians quinze minuts de glòria –que el sensacionalisme dels mitjans ha fet més possibles que mai– i que l’advocat necessita el xou permanent, perquè n’ha viscut les darreres dècades... i els fets ho confirmaran amb escreix. I una vegada dit amb l’autoritat de qui s’erigeix en referent moral, què? Ben poc o res. Pel que hem vist fins ara, s’allunya la temptació d’una acurada autocrítica dels que, voluntàriament o no, hi han intervingut, com a actors, amplificadors i espectadors. Els més agosarats s’arreceren en la confortable equidistància de qui recerca errors de forma en les institucions per justificar els de fons de la família i els seus altaveus. Així, sense denúncia clara dels que han mentit fins a aconseguir la rendibilitat de l’escàndol, l’espectacle continua: facin joc, senyors.