Un dels nostres pitjors enemics són els prejudicis. Ens entelen la mirada davant una realitat del tot complexa. Fa uns dies, a classe de grec de primer de Batxillerat, un alumne em va deixar desarmat quan li vaig exigir que es llevàs la gorra. M’interpel·là amb una pregunta demolidora: "Per què ens prohibeixen dur gorra i, en canvi, les al·lotes musulmanes poden anar amb el cap tapat?".
Li don voltes i voltes, em document sobre el tema i no ho tenc gens clar. De sobte, em ve al cap na Naoual, una de les meves exalumnes preferides. Va arribar a Mallorca procedent del Marroc amb quatre anys. Al·lota de caràcter i d’empenta, és la musulmana més feminista que he conegut mai. Encara guard a la meva retina els encesos debats que manteníem sobre el vel islàmic, el 'hijab'.
Curiosament aquest polèmic símbol religiós torna a centrar l’actualitat informativa. Un jutge de Palma ha donat la raó a una jove musulmana que va denunciar la seva empresa, una companyia aèria, per impedir-li dur el vel en un lloc d’atenció al públic. "Treure’m el vel és com arrencar-me la meva pròpia pell", afirmà en el judici. Ara, però, s’ha quedat amb la mel als llavis després que el Tribunal europeu s’hagi pronunciat sobre un cas similar ocorregut a Bèlgica. La màxima instància judicial de la UE no veu discriminatori que una empresa prohibeixi a les seves treballadores lluir el 'hijab'. Amb tot, les normes internes d’indumentària han d’afectar qualsevol símbol “religiós, filosòfic o polític” i no només les persones d’una confessió concreta.
La denunciant de Palma em recorda molt la meva exalumna. Lluint amb orgull el seu signe d’identitat, parla amb la mateixa determinació i vehemència. Fa tres anys, quan la vaig tenir a classe, des del meu laïcisme arrogant, jo m’esforçava inútilment per rebatre els seus arguments a favor del mocador de la discòrdia. Li insistia que era un símbol d’opressió del patriarcat sobre la dona, vista com un objecte de desig que cal censurar. Ella, però, amb el cap ben tapat i amb un esmoladíssim català, lamentava que aquesta consideració fos la que imperàs a Occident per culpa de l’islam més integrista. Compartint pupitre, escolant-la, hi havia una altra musulmana mallorquina, na Hala. Amb la seva mirada transparent, hi assentia, fent ús, però, de la seva llibertat individual de no portar vel.
En plena preadolescència, na Naoual decidí per compte propi aixafar la seva esponerosa cabellera morena amb un anodí mocador. Només l’ensenya a qui vol. Al seu parer, es tracta d’una qüestió cultural i no misògina. Ella demana respecte per la seva religió. Li dol que estigui estigmatitzada per culpa d’uns quants fanàtics. Ara ens solem escriure cada vegada que hi ha una massacre terrorista. Les seves paraules traspuen ràbia per tanta barbaritat comesa en nom del seu déu Al·là. La tragèdia la toca de prop perquè fa dos anys marxà amb la seva família a França a la recerca d’un futur més esperançador.
Amb denou anys, na Naoual se sent aterrida amb la islamofòbia que s’ha desfermat al seu nou país d’adopció, tant colpejat últimament pel jihadisme. Ella ja està plenament integrada. Exhibeix un francès 'chapeau', que no li ha fet perdre gens de la seva proverbial loquacitat. A pesar de les seves fortes conviccions, és flexible. Amb resignació, es treu el vel quan ha d’anar al col·legi on fa les pràctiques com a estudiant d’animació escolar. El 2004, tres anys després dels atemptats de l’11-S a Nova York, el país gal va prohibir el 'hijab' a tots els centres d’ensenyament. La mesura responia més a la necessitat d’evitar possibles aldarulls que no pas a la voluntat de preservar la laïcitat, principal estendard de la pàtria de Marianne.
Aquests dies, arran de la pregunta de l’al·lot de la gorra, he tornat a parlar amb na Naoual per Facebook. Em costa creure que, en els nostres instituts, nines de dotze anys ja decideixin tapar-se el cap sense cap mena de coacció per part de les seves famílies. Per a mi, el 'hijab' és la punta de l’iceberg d’una societat medieval que denigra la dona no només moralment, sinó també físicament (els casos més extrems són els matrimonis concertats i l’ablació). No puc obviar, però, la seva altra dimensió etnològica, ja que fins fa poc, aquí, moltes illenques també portaven el cap tapat. En qualsevol cas, na Naoual, com a feminista que és, em recorda que ella sempre s’ha rebel·lat contra l’islam més obtús. En aquest sentit sí que rebutja el burca.
Intent desfer-me dels meus feixucs prejudicis. No vull caure en la trampa del multiculturalisme progre, del discurs políticament correcte que anul·la el pensament crític. És un repte titànic. Amb tot, per ventura la meva exalumna té raó i som víctima de la demagògia barata i del reduccionisme malvat d’Occident sobre el món islàmic. Pel culpa del jihadisme, paguen justos per pecadors.
Na Naoual em fa obrir els ulls. Li faig la broma que, si totes les musulmanes fossin com ella, jo també em faria de l’islam. I ella em somriu amb una emoticona. Apag l'ordinador i me'n vaig, satisfet, a dormir. Al llit, però, m'assalta un nou matís. L’endemà l’al·lot de la gorra em pot dir que la seva peça de vestir també és un element cultural –pot al·ludir al seu sentiment de pertinença a un club de futbol o a una creença personal. És el mateix argument que m’esgrimeix na Naoual en relació amb el seu vel.
A la fi arrib a una conclusió. A casa nostra, el desterrament dels crucifixos de l'àmbit escolar va ser la primera passa per a la aconfessionalitat de les aules. Encara, amb tot, arrossegam el concordat franquista amb el Vaticà que permet el magisteri de la religió catòlica als centres públics. Ara, per garantir la neutralitat religiosa i tallar d’arrel qualsevol controvèrsia sobre la indumentària dels alumnes, seria el moment de seguir el camí de França. Ja tenim una sentència del Tribunal europeu que ho avala en les empreses privades. Ningú, però, s’atreveix a prohibir el vel als instituts i a la resta d’institucions públiques. Hi ha massa por de ser acusats de xenòfobs. Res més lluny de la realitat.