Regidor de l’Ajuntament de Palma (PSIB-PSOE)Dia 26 de setembre de 1942. Matilde Landa, reclusa de la presó de dones de Can Sales de Palma, va morir després de llançar-se al buit per posar fi voluntàriament a la seva vida. Des del moment del seu internament, havia estat sotmesa a múltiples vexacions i amenaces per fer-la abjurar, no sols de les seves idees polítiques, sinó també del seu ateisme.
Amb la col·laboració de determinats personatges de l’alta societat mallorquina, còmplice del règim feixista, i juntament amb membres de l’Església del moment, s’intentà, primer amb mitjans pacífics i més tard amb subtils amenaces, que Matilde abraçàs la fe catòlica i s’hi convertís. Això representaria una doble victòria per al feixisme local: no sols haurien aconseguit doblegar el físic, sinó també la consciència de la indòmita comunista madrilenya deportada a l’illa per complir la seva condemna. Finalment Landa, farta i enfollida per la idea que la seva negativa d’acceptar el baptisme podria provocar danys a altres preses i els seus fills, s’abocà a l’abisme alliberador de la mort.
Cau, queda semiinconscient i agonitza per uns minuts abans d’expirar. Temps suficient perquè el capellà de Santa Creu pugui desplaçar-s’hi i aplicar-li, in articulo mortis, el sagrament del baptisme, convertint-la així en membre de la religió oficial del Movimiento Nacional. Paradoxalment, la fermesa de les idees de Landa s’estavellà contra l’empedrat de la clastra de Can Sales.
20 de novembre de 2016. L’Església, la mateixa catòlica, apostòlica i romana, de Mallorca autoritza i celebra una missa en honor i en memòria de Francisco Franco, dictador responsable directe i indirecte, entre d’altres, del suplici de Landa i de milers d’espanyols durant i després de la Guerra Civil. El lloc de la celebració no és altre que l’església de Santa Creu, la mateixa que hi havia devora la presó de dones de Can Sales, ara reconvertida en biblioteca.
Les habitants de la presó s’han canviat per estudiants, investigadors... I els dissabtes al matí els murs s’omplen amb els nins que assisteixen a les activitats de foment de la lectura, una cultura que, d’alguna manera, els ha de fer més lliures en el futur. Els habitants del temple també han canviat, ja no hi ha el capellà que aplicava sagraments contra la voluntat d’una dona moribunda, però l’immutable sembla romandre-hi.
No t’entenc, Església, com ets capaç encara de cometre els mateixos pecats. Com no has volgut, en dècades de democràcia, demanar perdó, mirar cara a cara les víctimes del franquisme que tu, des del teu silenci còmplice però moltes vegades des de la teva acció (el dit acusador solia sortir també de davall les mànigues d’alguna sotana) vares propiciar tanta mort i tant patiment durant anys a la teva illa. No entenc tampoc com tens la poca vergonya de personar-te com a acusació particular contra un grup d’activistes feministes que, tot i emprar un mètode que em sembla rebutjable, varen voler cridar l’atenció per la teva complicitat (sí, novament còmplice del poder) amb un govern central que pretenia introduir dins la màquina del temps, vint o trenta anys enrere, la Llei d’avortament lliure i gratuït del nostre país; tu no vares tardar gens ni mica a posar en marxa la teva tàctica habitual: si es retractaven públicament dels seus actes, tu els oferies perdó... a canvi d’humiliació.
No t’entenc i, per tant, et mereixes també ser acusada, com tu acuses, sempre que tens la menor oportunitat, les institucions elegides democràticament quan prenen alguna decisió que va en contra dels teus preceptes o interessos. Mereixes l’acusació del major dels teus pecats, que repeteixes constantment, sense ni tan sols ruboritzar-te, i que no és altre que la hipocresia que practiques. Maltractes i silencies sistemàticament els fidels que veritablement segueixen els manaments d’una doctrina plenament humana, el Cristianisme, el qual t’has dedicat a vulnerar i a interpretar segons la teva conveniència durant segles. Són justament ells, els cristians de ‘base’, els que capitanegen les teves obres socials, caritatives, de reinserció, de cura dels malalts, de guarda del patrimoni, etc. i els que mereixen el nostre més profund respecte i admiració, però tot plegat no pot emmascarar una part del que ets i que eludeixes renegar, és massa gran.
Tu segueixes com si res, condemnant els homosexuals quan saps que omplen els armaris de les teves sagristies i que un dia no podran més i sortiran, ofegats. Reclames celibat als teus sacerdots, però per la porta de darrere autoritzes capritxosament relacions sempre amagades per la penombra d’una clandestinitat malaltissa a la qual condemnes l’amor que dius que defenses. No t’has immutat quan s’han denunciat reiteradament casos de pederàstia i tu fas tímids i propagandístics gestos per fer veure que actues. No mous ni un dit per promoure l’ús del preservatiu a racons del món on la teva veu, encara poderosa i influent, seria de gran ajuda per aturar la pandèmia de la sida i els embarassos no desitjats. Restes incapaç de reconèixer el veritable valor de les dones, que són justament les poques que omplen els bancs dels teus temples plens de buidor i fredor; ans al contrari, les maltractes i quan són més a prop del poder eclesiàstic és quan eixuguen les baves dels teus jerarques senils engabiats dins palaus d’alt nivell.
El 20 de novembre del 2016 m’ho vares deixar molt clar, que no tens intenció de canviar ni de demanar perdó. Jo, com a representant públic, no m’estic callat, t’expòs públicament en les teves contradiccions, et rebuig i esper que algun dia el teu déu et perdoni.