Malgrat el rigor en què C.S. Lewis escriu i pensa, en el fons és un escriptor feliçment intuïtiu que deixa anar la ploma perquè escrigui el que ella vulgui. Potser aquest és el secret de la literatura superior: no interferir en la inspiració espontània de la naturalesa.
En parla sovint, C.S. Lewis, de Naturalesa. I de Sobrenaturalesa. És un dels seus temes preferits. Clive Staples Lewis devia ser un escèptic il·luminat, si és que un home pot ser així. Sabia que la Naturalesa tenia uns comportaments determinats, però que a part d’això no es podia saber gairebé res més. Per què la Naturalesa es comporta com es comporta? Si es comporta com es comporta, segons Lewis no hi ha cap raó ni motiu perquè no es pugui comportar de manera diferent. Els fonaments de la Natura, pensava i escrivia Lewis, són l’atzar i l’absència de lleis. Afegeix que les suposades lleis naturals, que ara observem, poden no ser-ho demà passat. És divertit i desconcertant. A mi m’encanta aquesta manera de raonar. És clar que se n’ha de saber i s’ha de tenir la suficient elegància literària per fer-ho atractiu. I a C.S. Lewis el que més li sobrava era atractiu literari.
Estic embadalit amb el seu llibre ‘Miracles’. Diu que ell fa ús de la paraula miracle per a designar una interferència del poder sobrenatural en la Natura. Si no existís l’element sobrenatural per damunt del poder natural, afirma, no podríem parlar de miracles. A partir d’aquí critica aquells que no creuen en res més que en la Naturalesa, però que ell creu que existeix la Sobrenaturalesa. Aleshores descriu què és el naturalisme i el sobrenaturalisme. Però ho descriu en un sentit que per a mi és del tot literari, alhora natural i alhora sobrenatural. És fantàstic! Condensant el seu pensament, diu que el naturalista creu que un gran procés o esdeveniment existeix “ per si mateix”, i que no existeix res més. Paral·lelament, el sobrenaturalista creu que un Quelcom Únic existeix per si mateix i que ha produït el teixit d’espai i temps que ell anomena Naturalesa. Per tant, seria possible que hi hagués diferents “Naturaleses”. A mi això em sembla una meravella, més que res de la ment humana. Però, em demano: qui ha produït la ment humana amb aquesta capacitat de pensar així?
Segueixo amb el llibre ‘Miracles’ de C.S. Lewis. Ho torno a dir: ens parla de la possibilitat de “Naturaleses” distintes. Això no significa, però, que estiguin mancades en absolut de relació entre elles, ja que estarien vinculades pel seu origen del Quelcom Únic. És a dir, d’una Font Sobrenatural. És, diu Lewis, com si un novel·lista hagués escrit diferents novel·les: l’única cosa que tenen en comú aquestes novel·les és que les ha escrit un mateix autor, ja que han estat inventades per una sola ment. En definitiva, i per no allargar-me més en aquesta deliciosa digressió, l’inventor de les distintes naturaleses restaria per damunt de totes elles.
Què fa que C.S. Lewis s’“entretingui” amb aquestes qüestions? El rigor de la vida humana, naturalment i sobrenaturalment. Ell ens adverteix que el que fa és una pura especulació. Pensa que és molt possible que del sobrenaturalisme hagin de succeir miracles de qualsevol classe. El que és evident és que, fora de la Naturalesa, hi ha més coses. Fins i tot poden passar coses que, en la nostra “natural” ignorància, interpretem com a miracles. Si això no és Literatura en majúscules, ja em dirà algú què és. Lewis fa un ús racional de la seva tasca de pensador i de creador, però ho fa acompanyat de la seva fantasia i dels seus somnis. Una meravella!
Com la majoria de mortals, jo vaig tenir la sort de viure una infantesa feliç. Gràcies, en part, a l’entorn físic, geogràfic i familiar i, en part, gràcies a l’entorn moral i humà que m’envoltava. Llegint els diferents llibres de C.S. Lewis ho he pogut evidenciar encara més en la meva edat adulta. Ho he pogut confirmar del tot. La influència dels pares i dels amics dels pares, es fan molt presents quan llegim C.S. Lewis. No és nostàlgia ni enyorament. És la valoració real d’aquell món venturós i beneït, viscut i abraçat amorosament pels temors i les rialles. És la rememoració d’un temps que ja ningú ens podrà prendre. I si algú qualifica tot el que dic de pueril o d’ingenu, alabats siguin tots els puerils i tots els ingenus d’aquest món.
Clide Stapels Lewis era un veritable geni del raonament ludilògic, si és que es pot caracteritzar així un estil literari i filosòfic o una manera molt original de pensar. Llegint els llibres de C.S. Lewis caus de cul a terra, com diríem vulgarment. Quina profunditat de pensament i quina bellesa d’escriptura artística!
He de dir que molt sovint he pensat que la religió no deixa de ser literatura. Ja sigui oral o escrita. És més, quan la religió ens arriba per via ben cultivada i ens impacta com si de debò la visquéssim, és perquè qui l’ha escrita és un veritable religiós. Un escriptor religiós que sent de veritat el que diu, i ho diu de manera molt natural encara que faci referència a aspectes sobrenaturals. La religió és el gènere literari més humà i el millor pensat, per tant requereix que sigui també el més ben expressat i escrit. Amb tots aquests ingredients, resulta insuperable. A mi em sembla que C.S. Lewis ho va aconseguir amb escreix. Tant a ‘Miracles’ com a ‘Dios en el banquillo’ es mostra com un alumne de religió superdotat.
C. S. Lewis no es complica la vida, com sí ho fem la majoria d’homes. El pitjor és que ens la compliquem sense que calgui, però ens sembla que és així que ho hem de fer. El que cal de veritat és pensar, parlar i actuar amb naturalitat per molt que el tema no ens sembli natural. Però cada persona, i cada lector, veu les coses com les veu. Cadascú interpreta la seva vida i les seves lectures de forma diferent i única. Jo penso que el que fa interessant una vida, una ideologia, una religió, una novel·la, un assaig, un poema o una obra teatral, és la manera particular d’entendre-ho. Clives Staples Lewis ens mostra la seva sense el més petit artifici. Jo li ho agreixo de tot cor.