C. S. Lewis (III)

On trobem el Lewis encara més humà és al seu llibre més personal, 'Un dol observat', on conta els sentiments sobrevinguts a la mort de la seva dona. Sobta que un home de la força espiritual seva es mostri tan sincerament sol i atemorit davant la vida. És gràcies al seu gran dol que es mostra tan profund i veraç. I és gràcies a la seva ferma conversió al cristianisme que aquest llibre impacta els que només ho manifesten amb la boca petita.

Fa 25 anys que vaig llegir per primera vegada aquest llibret, breu i d’una intensitat i d’una concisió a l’abast només dels que dominen l’art de l’abreujament descriptiu. A diferència de la prosa del seu gran amic J.R.R. Tolkien, tan esponerós i excessiu, Clives Staples Lewis es mostra sempre molt selecte i concentrat en la seva escriptura, per personal i autobiogràfica que sigui. En aquella primera lectura que vaig fer d''Un dol observat', com ja feia a principis dels anys 90, no hi manquen les meves anotacions i els meus relleus a llapis que ja feia aleshores com a lector empedreït que era. Jo prenia notes i subratllava paraules i frases des de la meva joventut més llunyana, però amb el temps ho havia incrementat gràcies al meu admirat mestre de literatura filosòfica, Miquel Ramis Alonso, el savi de Sineu, amb el qual vaig mantenir una bona amistat els últims quatre anys de la seva vida. Ramis Alonso, uns pocs anys abans de l’incivil i incívica Guerra Civil espanyola, havia escrit i publicat un fullet, molt ben comprimit, que encara ara considero una petita gran joia filològica. Aquell opuscle, escrit en la modalitat prefabriana del català de Mallorca, es titulava, amb tota l’autenticitat de l’any 1932, 'El llibre de apunts en la formació intel·lectual'. Així. Pel seu físic esquifit, aquest títol pot semblar ampul·lós, però pel seu contingut i la seva clarividència, bé que s’ho mereix. Aquest llibret és una joia que tot bon lector hauria de conèixer.

Bé, parlava de les anotacions que havia fet quan vaig llegir 'Un dol observat' fa gairebé tres dècades. Gràcies als meus apunts d’aleshores, he pogut comprovar com el temps ens fa canviar en alguns aspectes i en altres ens potencia allò que ja sentíem i pensàvem. Per descomptat que això ens passa en qualsevol circumstància de les nostres vides i en qualsevol activitat del caire que sigui. C.S. Lewis comença el seu llibre amb una observació que li ha esdevingut en quedar-se sense la seva dona: “Ningú no m’havia dit mai que el dol s’assembla tant a la por”. A partir d’aquí, s’autoanalitza el seu nou estat civil i el seu sobtadament confús estat d’ànim. No se’n sap avenir. Però ja es veu de seguida que és un home que se’n sortirà, malgrat que “ningú no m’havia parlat mai de la mandra del dol. (...) Detesto fer el més mínim esforç. Fins i tot afaitar-me”.

Així és, en els primers dies, la seva experiència, extrapolable sens dubte a la majoria d’éssers humans. Diu que en aquests moments un es pregunta “On és Déu?” I fa una llarga reflexió sobre aquesta conjuntura singular. Diu, recolzat en el seu ric magatzem d’exercicis i de reflexions espirituals, que quan et dirigeixes a Déu amb gratitud i lloança, seràs rebut amb els braços oberts, però si hi acudeixes quan la teva necessitat és desesperada, quan tota altra ajuda és vana, et trobes amb una porta tancada als nassos i sense llum a les finestres. Arribat aquí es fa una altra pregunta profundament íntima: “¿Per què Ell és una autoritat tan present en els nostres moments de prosperitat i una ajuda tan absent en moments difícils?”. Més endavant es dirà que, malgrat no trobar immediatament una resposta adient a aquesta profunda entelèquia en els seus moments de dol i gran pena, “no corre el perill de deixar de creure en Déu”. I així va la cosa i la lectura i raciocinis que es van esdevenint uns darrere l’altre.

Cal llegir aquest llibret extraordinari. Fa poc, entre nosaltres, i gràcies a la sàvia i oportuna incorporació de noms com Josep Maria Esquirol i Joan Carles Mèlich a la cultura catalana pròpia, s’està parlant força de la filosofia literària que ja practicava Ramis Alonso fa més de 80 anys. Tenint present aquesta feliç circumstància, se m’ha acudit pensar que C.S. Lewis s’hi va avançar en alguns aspectes, però amb un d’ells sobretot: amb l’estil. La seva concisió, la seva sagacitat i la seva perspicàcia. Resta ben patent en aquesta meravellosa història d’amor que també és 'Un dol observat', escrita i publicada l’any 1961. Ell mateix ho deixa clar en preguntar-se: “Qui està per succedanis quan té la cosa de debò?” Encara que ell ho va fer, avisa que no s’ha de confondre un núvol d’àtoms amb una persona.

Jo, que des de fa anys soc molt sensible, moralment i intel·lectualment, al procés d’independència de Catalunya, m’ha sobtat rellegir en C.S. Lewis aquesta reflexió personal, que en el cas que cito, es pot aplicar tant a un individu com a un col·lectiu social: “Només la tortura farà sortir la veritat. Només sota tortura la descobreix ell mateix”. S’ha de quedar ben estabornit, remarca, per trobar el seny. És una manera de pensar universal, com ho fan els grans pensadors, i Lewis ho és en tots els seus escrits. El seu estil és la rúbrica que li dona l’autenticitat i l’aval necessaris per, si més no, veure-hi la honestedat que el caracteritza. Ell, en algun dels seus llibres, s’hi ha referit com a “estil cristià”. No hi puc estar més d’acord.

Així que, com sempre, allò que em decideix a fer la tria dels escriptors que m’han estimat, és el seu tarannà i el seu estil. Evidentment, i naturalment diria el mateix C.S. Lewis, que el que dona substància i consistència a la poesia, a la literatura, al teatre, a la filosofia i a qualsevol gènere artístic, és el contingut i el fons, però si no va acompanyat de la intriga, de l’emoció, de la sorpresa i de l’humor indispensables, en una paraula, de l’estil, de la manera de dir-ho, d’expressar-ho i de contar-ho, poc rastre i poc impacte deixarà en el cor i en el cervell del lector, de l’oïdor o de l’espectador. De qui sigui.