Hi ha una literatura, de caire essencialment humà, que sempre em deixa meravellosament “empardalat”. Empardalat, en mallorquí, té diferents i eclèctics significats, tots ells molt adients. Aquí jo li dono el sentit de lúdicament embadalit. I, a la vegada, encimbellat, moralment i intel·lectualment enlairat. Content i eufòric. Millorat.
Tot això em va passar amb C. S. Lewis quan el vaig llegir per primer cop, i em passa més encara cada cop que el torno a llegir. Penso que és oportú dir ara, en aquest moment del comentari sobre la lectura i la relectura, que quan parlo de rellegir mil vegades una novel·la, una obra de teatre, un poema o un assaig, no faig res més que una hipèrbole, gairebé una caricatura de jo mateix com a lector. És una manera de parlar que tots entenem. La vida no dona espai ni temps per llegir i rellegir tant com diem els lectors empedreïts, però sí que ho fem de manera incondicional i, sovint, compulsiva. En el cas de C. S. Lewis la cosa s’acosta més a la veritat, perquè les proses d’aquest autor, majoritàriament assagístiques, ho requereixen. Si no en la seva totalitat, sí en les freqüents i fragmentades consultes dels seus diferents llibres.
Podria citar, per exemple, un dels seus assajos que més m’han impressionat i emocionat i convençut. Es titula “Miracles”. De primeres, ja sorprèn que ell el publiqués l’any 1947, quan tot el que exposa té tots els ingredients d’una manera de pensar vigorosament original i totalment versemblant. En aquest assaig, C. S. Lewis esmicola fins al detall tots els elements que fins aleshores s’havien acceptat com inqüestionables en matèria taumatúrgica. I ho fa amb una prosa brillant i fins i tot poètica. Jo, que vaig llegir aquest llibre a mitjans dels anys noranta, vaig restar meravellat i extraordinàriament afectat. Transmutat. Durant els últims vint anys, cada vegada que he obert “Miracles” per cercar i confirmar algunes de les profundes reflexions de l’autor, em quedo de nou “empardalat”, com he dit al principi que em passa amb els llibres que l’encerten de ple en qüestions que analitzen la naturalesa humana.
A mi, que de tota la vida m’ha interessat tant el món de l’absurd teatral i de la ficció literària i, en conseqüència, escric i he escrit el que he escrit en aquest sentit, ara mateix no em sorprèn gens que C. S. Lewis m’hagi atret i commocionat tant. Aquest autor s’hi passeja d’una manera absolutament natural per l’absurd, allò que massa sovint no creiem i que primordialment fa referència al sobrenatural ho dissecciona amb tota simplicitat, almenys així ho sembla, i ens ho entrega net i acurat, amb una elegància i una afabilitat dignes dels millors forenses clínics.
C. S. Lewis és un dels més intel·ligents i destacats escriptors cristians que ha donat la literatura universal. Això ho dic jo a títol personal i de manera totalment subjectiva, com sempre faig quan penso, parlo i escric. Així que només té el valor que té. Ara bé, que quedi clar que l’honestedat i la sinceritat, en el que jo les pugui amansir i ensinistrar, m’acompanyen sempre. Clive Staples Lewis va néixer a Irlanda l’any 1898, així que el podem col·locar al costat i a l’altura, o gairebé, de genis tan irlandesos i contemporanis com George Bernard Shaw, Oscar Wilde, James Joyce i Flann O’Brien. Quins companys de joc més escaients! Lewis no era creient en la seva joventut. Fins als trenta anys va ser un activista ateu. A partir del moment en què va admetre que Déu era Déu, es va convertir en un dels escriptors europeus més destacats de la història de la literatura i el pensament moderns. Va escriure nombroses llibres d’assaig sobre la seva experiència religiosa i sobre el cristianisme. Va pronunciar conferències per tot arreu, les quals va publicar posteriorment en paper. Va publicar centenars de ressenyes de crítica literària. Va formar part del famós moviment literari Inklings, vinculat a la Universitat d’Oxford, i del qual formaren part J. R. R. Tolkien, lord David Cecil, J. A. W. Bennett, Carles Williams i el germà de Lewis, Warren, a més de Christopher Tolkien, fill de l’autor de “Els senyor dels anells”, entre d’altres.
C. S. Lewis es va casar, per primera i darrera vegada, amb la poetessa nord-americana Joy Gresham, als 54 anys. Al poc temps, i després d’una llarga malaltia, ella va morir. Lewis la va plorar fins al dia de la seva pròpia mort, el 22 de novembre de 1963, el mateix dia que a Dallas assassinaren el president Kennedy. Sobre la mort de Joy i el seu dol, en va escriure unes breus memòries enlluernadores, que va publicar el 1961, sota el títol “Un dol observat”. Anys més tard se’n va filmar una pel·lícula, dirigida per Richard Attenborough, que tot el món va preuar i aplaudir.
Hi ha molt a dir i a comentar sobre la polièdrica vida literària i real de C. S. Lewis. És un autor que restarà per sempre a la història de la literatura universal com a creador, com a crític i com a pensador de gran volada. I hi restarà com un extraordinari estudiós del cristianisme i un apassionat seguidor de Jesús i de la seva doctrina social i política. Obres com “Miracles”, que hauré de comentar amb més deteniment i espai, igual que “Si Dios no escuchase” i que “Dios en el banquillo” cal tenir-les presents cada dia. Ens desperten el millor de nosaltres mateixos. També cal aturar-se sense presses en aquesta meravella poètica i humanística que és la seva experiència esdevinguda arran de la mort de la seva esposa que ja he esmentat: “Un dol observat”. De tot plegat, n’hauré de fer una consideració més extensa.
Sense oblidar que C. S. Lewis també és l’autor de la saga que el convertí en un dels escriptors més populars de literatura fantàstica, al costat del seu gran amic J. R. R. Tolkien, de la seva època i d’ara mateix: “Les cròniques de Nàrnia”.
Sembla mentida que un home sol hagi estat capaç de crear tanta bellesa!